La Caputxeta i el llop bo

Fer una sacsejada a les històries clàssiques, als contes de tota la vida, i a base de desconstruir-los aconseguir edificar un espectacle nou és un exercici que mereix aplaudiment. Significa un cop d'enginy, ingredient del qual la tele no va sobrada precisament. A Antena 3 TV ja fa tres setmanes que ens proposen una interessant revisió amb el títol de Cuéntame un cuento. Ja hem vist la recreació d'Els tres porquets, de Blancaneu i, dilluns passat, de La caputxeta vermella. Home, no són Kenneth Branagh fent les seves colossals reinterpretacions dels drames de Shakespeare, però aconsegueixen atraure'ns. Capten la nostra atenció. Ens atrapen, perquè aconsegueixen plantejaments innovadors sobre contes que coneixem tots. La caputxeta vermella d'aquesta setmana, per exemple -interpretada per Laia Costa, actriu que recordem pel seu delicat paper de Rym a Polseres vermelles- ens ha sorprès enormement: resulta que el llop que la vigila és bo. És un llop enamorat, inofensiu, que no mossega ni res, el pobre. L'única cosa que fa, quan veu la Caputxeta, és fondre's de passió, treure la llengua, i llepar. La bèstia dolenta de debò és una amiga de la Caputxeta, una noia recargolada i perversa que mata per enveja i gelosia. O sigui, que aquí el ferotge criminal no és un llop, sinó una lloba. ¡Ah! És un gir imaginatiu. L'única cosa que s'ha de reprotxar-los als productors (Eyeworks-CuatroCabezas) són els finals, els desenllaços que posen fi a les històries. Busquen sempre un clima de violència i devastador, per impressionar-nos una mica, però sempre acabem somrient. Els guanya el teatre de comèdia.

COMAN, NEGRE EN BOLES.- Els vaig dir la setmana passada que el paisatge de despilotats d'Adán y Eva (Cuatro) és monòton. Després del primer cop d'efecte, veure sistemàticament, setmana rere setmana, noies i nois que l'única cosa que fan són posturetes en boles, provoca tedi. Aquesta setmana ho han intentat arreglar contractant un preciós pollastre equatoguineà anomenat Coman. Cop pintoresc. No és Conan el bàrbar, però ho podria ser. Deia una de les Eves: «Segons una amiga meva, una dona no és completa fins que un negre l'hi fica». I Coman exclamava, la mar de content: «És que els de la meva estirp tenim un drac negre molt desenvolupat». ¡Ah! Anomenar el cacauet «drac negre» és una aportació lingüística amb reminiscències orientals i karatekes.