Qualsevol disbarat és possible

Deia Santiago Rusiñol que enganyar els homes d'un en un és més difícil que enganyar-los de mil en mil. També deia que «una revolució és el triomf dels ambiciosos de sota contra els mandrosos de dalt». Aquestes màximes són aplicables a fenòmens com els del petit Nicolás, Podem o el procés. ¿Per què un xaval aconsegueix el desmentiment de la Zarzuela, el Govern i el CNI? La reacció immediata de les altes instàncies dóna versemblança a un relat que, fins ara, ens preníem de conya. Llavors es planteja el dubte: si aquest sainet és possible, ¿què no ho és?

El descrèdit polític, la falta de transparència i la cutreria fan que, en aquests moments, qualsevol teoria valgui, per esbojarrada que sigui. Un exemple. Per Artur Mas, la independència de Catalunya és més un símbol que una revolució: vol un canvi de banderes, però no de poders ni de sistema. La seva ambició no és, per descomptat, la dels de sota. ¿Podria ser que aquesta picabaralla amb la Moncloa estigués inicialment pactada per deixar en un controlat segon pla ERC, la gran amenaça tant per al PP com per a CiU? Tindria més lògica que reconèixer la imperícia de Rajoy: és impossible ser tan maldestre.

Notícies relacionades

¿Soc culpable?

Eleccions decisives als Estats Units

Un altre exemple. Alguns es queixen que se li dóna massa bombo a Podem. ¿No serà aquesta saturació una estratègia per provocar l'afartament del votant, que els agafarà mania abans de les eleccions? Independentisme i Podem enarboren una idea o ideal que oculta la seva ideologia. Tenen bons arguments per a una política dubtosa. Els de dalt, mandrosos, es limiten a la negació i els desmentiments. La seva incompetència és més increïble que les hipòtesis estrafolàries.

Acceptar que pugui haver-hi una part de veritat en els tripijocs del petit Nicolás equival a acceptar que tot és una mentida. I que qualsevol disbarat és possible.