Religió, art i llibertat d'expressió

L'Associació Espanyola d'Advocats Cristians ha presentat una querella contra el director del Museu Reina Sofia per incitació a l'odi i a la violència i per ofensa als sentiments religiosos. Els fets que l'han motivat tenen el seu origen en l'exposició Un saber realment útil, de la qual és autor el col·lectiu Dones Públiques, creat a Buenos Aires el 2003. En el catàleg de la mostra s'inclou una videoperformance en què, entre altres coses, es diu: «El Papa és argentí i l'avortament és clandestí» o «Si el Papa fos dona, l'avortament seria llei». I es complementa amb una nova versió de l'oració del parenostre, en què el fil conductor no és res més que la reivindicació del dret de la dona a decidir sobre el seu propi cos. La pregària s'acompanya d'una peça de l'exposició, Capseta de llumins (2005), amb un logo que té el seu origen en Kropotkin i que Durruti repetia en la guerra civil: «L'única església que il·lumina és la que crema. ¡Contribueixi!».

El museu s'ha negat a retirar l'exposició. És una decisió coherent. Perquè el pretès conflicte entre la llibertat de creació artística, com una forma més de llibertat d'expressió, i els legítims sentiments religiosos que invoqui un sector de la ciutadania davant certs continguts no pot saldar-se amb la repressió penal. Per principi, una societat oberta no pot acollir la negació de la crítica en una exposició d'art. I resulta més inacceptable quan, com és el cas, es denuncien problemes socials candents, com la llibertat de la dona, el coneixement de la qual ha de servir per nodrir el necessari debat públic en una societat lliure.

La llibertat d'expressió constitueix un dels fonaments essencials d'una societat democràtica. L'article 10.2 del Conveni Europeu per a la Protecció dels Drets Humans i les Llibertats Fonamentals estableix que la llibertat d'expressió comporta deures i responsabilitats, i per aquesta raó assenyala, entre altres límits, que les restriccions al seu exercici han de ser per mesures necessàries en una societat democràtica.

D'acord amb aquesta regla, en la seva ja consolidada jurisprudència el Tribunal d'Estrasburg interpreta que la llibertat d'expressió «[…] no només comprèn informacions o idees acollides favorablement o considerades com a inofensives o indiferents, sinó també aquelles que xoquen, ofenen o inquieten; el vol així el pluralisme, la tolerància i l'esperit d'obertura, sense els quals no existeix una societat democràtica» (entre altres, en l'Assumpte Fressoz i Roire contra França, del 21 de gener de 1999).

Una exposició artística ha de ser una incitació a gaudir de la capacitat creadora de l'autor. I el gaudi no només ha de ser complaent amb l'observador, també pot i ha de ser provocador per despertar consciències adotzenades i alertar el poder davant la injustícia, encara que es tracti de missatges durs i provocatius, ja sigui mitjançant la pintura, el teatre o la música. Ja fa més de dos segles que en el seu Tratado sobre la tolerancia (1767) Voltaire va alertar contra la intolerància i la superstició, atributs dels quals l'Església catòlica i tantes altres confessions han fet i fan gala. L'Església argentina segueix sent una de les més retrògrades d'Amèrica Llatina. A més del seu infame paper en l'última dictadura militar, avui segueix mostrant un tancament davant els drets de les dones, que en aquell país encara no tenen regulació legal de l'avortament.

Amb la seva exposició a Madrid, el col·lectiu Dones Públiques clama en pro dels seus drets, i ho fa amb ironia i voluntat deliberadament iconoclasta amb el poder secular que l'Església segueix mostrant per organitzar i controlar el consentiment de les persones. Per això, en el seu irònic parenostre adaptat per protestar contra les lleis antiavortistes demana «la gràcia de no ser ni verges ni mares», prega «perquè el poder judicial no faci seus els mandats de l'Església i tots dos ens alliberin de la seva misògina opressió», i conclou amb l'autoimposició de no «caure en la temptació de no lluitar pels nostres drets», a més d'impetrar la concessió del «miracle de la legalitat de l'avortament a l'Argentina. Amén».

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Conclusió: la llibertat d'expressió artística i el sentiment religiós com una de les formes de la llibertat religiosa són dos drets fonamentals dotats del mateix grau de protecció constitucional. No hi ha diferències de grau. Ara bé, la convicció religiosa forma part de l'àmbit privat de decisió de l'individu i no pot imposar-se a ningú, mentre que la llibertat d'expressió afecta no només la persona sinó que concerneix la societat, que la pot acceptar o rebutjar però no censurar. Encara que, com diu el Tribunal d'Estrasburg, pugui ser ofensiva o feridora.

Catedràtic de Dret Constitucional (UPF).