Artur Mas va obrir la veda de la llista unitària, no només va ser una estratègia molt ocurrent de qui va pronunciar un discurs molt ben distribuït per temàtica i sentiment al Fòrum, sinó que també va consolidar el seu estatus dominant en un procés que semblava beneficiar a tots menys a ell. A qui més, a Oriol Junqueras.
El ha fet el president Mas ha estat com la finta d'un davanter a un defensa, en pocs moviments ha aconseguit trencar la cintura del seu marcador i escapar-se del segon home per plantar-se sol davant del porter. A l'octubre vaig dir en el meu compte de Twitter el que podia passar el 9 de novembre, no està de més dir que em vaig equivocar. Malgrat que la meva font va encertar en tots els moviments previs, em va afirmar que tot apuntava a una tensió màxima de la corda fins al dia de la votació, moment en què el president faria una declaració institucional dient “ho hem intentat, no ha pogut ser perquè no ens deixen, anem a unes anticipades”. Amb 700 periodistes i 200 mitjans estrangers, cal dir que era millor seguir endavant i esperar a superar els 1,8 milions de vots.
L'èxit del 9N el va capitalitzar Mas, i les seves conseqüències legals també. Ell ha estat qui ha fet possible votar, d'una manera o altre, i ara és capaç de dir que “si fa falta” no liderarà una llista unitària sense sigles de partit, d'un sol punt i formada per la societat civil per aconseguir la independència. Fantàstic. S’emporta per davant la ‘U’ de Unió, també al seu crític número u, Duran i Lleida, qui seguirà sense entendre què passa. Posa en un compromís a Esquerra, que fins fa poc “governava” en les enquestes. Junqueras, en fora de joc fins que la seva proposta de presentar-se amb tres llistes tingui el vistiplau o la comprensió de l’ANC i Òmnium.
La pregunta
Notícies relacionadesUna llista, o tres? La proposta de Mas només té un punt al programa. La idea que proposaria Esquerra és la d'obrir un ventall de tres llistes, distintives en identitat socio-econòmica, per sumar més en la votació. En vistes del context, tant una idea com l'altra tenen els seus pros i contres. No es pot dir amb exactitud quina és l'opció més bona, però també és cert que la societat catalana es mou per molts accents i que forces com la CUP tenen una importància cabdal en aquesta decisió. No és qüestió de preguntar-nos si ERC i CiU poden sumar el necessari, sinó que cal fer el possible perquè tots els sobiranistes se sentin representats amb el seu vot. Podrien haver-hi tres llistes, o una sola, plena d'intel·lectuals, economistes i investigadors identificats amb la dreta, l'esquerra i els moviments populars. El ciutadà ha de sentir-se identificat, només així el sobiranisme aconseguirà la majoria que demana.
