Anàlisi
¿Persones sense casa o exclusió residencial?
El nombre de persones que es queden sense casa no para d'augmentar i Barcelona ens mostra una paradoxa. Amb anys de trajectòria en l'esforç per millorar la resposta al problema i amb una dotació de serveis especialitzats d'ampli abast, la ciutat aposta per incorporar metodologies com ara el model Housing First, que aplicat en diversos països presenta índexs d'èxit (permanència de persones abans sense casa durant anys en una vivenda) del 80% al 95%. S'aposta així per un futur de més eficàcia en la capacitat de recolzar els milers de persones sense llar.
¿Com pot ser llavors que, treballant més i millor en aquest tema, no deixi d'augmentar el nombre de víctimes de l'exclusió residencial? Una de les claus pot estar precisament en el que implica el concepte exclusió residencial, cada dia més utilitzat en lloc del de persones sense casa. Aquest últim se centra bàsicament en les persones i ens remet a un imaginari de marginació, estigma i menysteniment. El d'exclusió residencial, en canvi, ens parla d'un fenomen amb una gènesi ubicada més en problemes de l'estructura social que en circumstàncies individuals. És el que ens està passant ara.
I per més que Barcelona s'esforci, com ho fa, a millorar i innovar, el nombre de persones sense vivenda pròpia no deixarà d'augmentar mentre els problemes estructurals persisteixin. Perquè es tracta d'una xifra que s'alimenta de la vergonya dels desnonaments; de la inseguretat i de la precarietat laboral, tant en termes de durada del treball com de quantia dels salaris; de l'atur de llarga durada; de la incapacitat de generar llocs de treball i de fer efectiva la reorientació formativa i professional. Aquests i altres factors estan construint el perfil d'una part de la societat que no té on viure ni sap on ho farà.
Notícies relacionadesMoltes de les persones afectades exigeixen una resposta que no és la clàssica dels serveis socials. Exigeixen el compliment dels seus drets -a la protecció social, que comencem a entendre que és tan necessària com la salut- i ho fan en un format diferent del de l'acompanyament individualitzat i els plans de suport a la persona. El districte de Nou Barris recull i analitza aquesta nova realitat en un document de títol encertat: No és pobresa, és injustícia. I la desigualtat i la injustícia social demanen un abordatge diferent del de la pobresa.
Esperem que l'esforç i el compromís de Barcelona per millorar, fins i tot arriscar, amb fórmules d'intervenció amb les persones en situació de sense llar tingui l'èxit esperat i serveixi de referent i estímul per generar els canvis i les lluites necessàries per abordar el problema també en un sentit més ampli: el de l'exclusió residencial.
