¿L'últim tren?

Entre els malsons recurrents de Luis Buñuel -si ens podem refiar del que diu sobre la qüestió a Mi último suspiro- n'hi figurava, a tall de variant, un de molt generalitzat: la por de perdre el tren o d'agafar-ne un d'equivocat. En les seves memòries l'aragonès baixava per prendre una copa, en plena nit durant una parada, al bar de l'estació. Però tan bon punt tocava terra el tren reprenia veloç la carrera i el deixava enrere, sense l'equipatge, tot sol a l'andana deserta. Tot seguit es despertava, a vegades després de deixar anar un crit de terror.

No és sorprenent que l'epifania del tren impactés tant en el subconscient col·lectiu, ja que el seu potencial simbòlic, i fins i tot més quan va anar adquirint -i no va trigar a fer-ho- la capacitat de transitar a velocitats abans inconcebibles. Tampoc és gens estrany que a algú se li acudís un dia inventar la metàfora del tren de la història, amb la possibilitat de pujar-hi, quedar enrere o, com a màxim, veure's relegat al furgó de cua.

Espanya és el segon país més muntanyós d'Europa, per més que no s'hi acostin els milions de turistes que aflueixen cada any a les seves platges. I, com assenyalaven els viatgers estrangers del vuit-cents anteriors a l'arribada del ferrocarril, les carreteres eren tan defectuoses (o inexistents) que la incomunicabilitat de les diferents regions estava assegurada i el seu comerç reduït a un mínim.

Ja en marxa, l'any 1843, les obres del ferrocarril Madrid-Aranjuez, i inaugurat el de Barcelona-Mataró cinc anys després, una nova promoció de turistes va tenir clar que seria summament complicat i laboriós, considerant l'accidentada orografia peninsular, construir una eficaç xarxa nacional de camins de ferro. Així va resultar en la pràctica, tot i que a poc a poc es va anar aconseguint. Avui el procés ha culminat amb el miracle de l'AVE, capaç de cobrir la distància que separa Madrid i Barcelona en dues hores i mitja. És tota una icona de l'Espanya de començaments del segle XXI. A més ja porta incorporat un cotxe silenciós a prova del proper guirigall dels mòbils. Quina pau.

Espanya ha perdut moltes vegades, massa, el tren de la història. No és que ho digui jo. El que importa avui és no tornar-lo a perdre, ara que obren tantes circumstàncies a favor seu, en primer lloc la pertinença al club europeu. L'única via és la renovació de la Constitució. Renovació, sobretot -i estic d'acord amb la línia del PSOE- perquè passem de ser un Estat de 17 autonomies a un de plenament federal en el qual, per exemple, l'avui Senat, pràcticament inútil, es converteixi en una cambra de les comunitats amb competència legislativa, i on s'utilitzin, amb tota normalitat, el català, l'eusquera i el gallec a més a més del castellà. A propòsit, i cenyint-me aquí al català, sembla mentida que a la resta de les autonomies es presti tan poca atenció a la cultura catalana, essent com és d'una riquesa que hauria de ser motiu d'orgull, i estudi, nacionals. En una Espanya federal em sembla que el pèl començaria a lluir d'una altra manera i, a poc a poc, aniria estenent-se la idea que, realment, aquest és un territori en què la màxima singularitat i força consisteixen en la coexistència d'una insòlita varietat de cultures i idiomes.

Pedro Sánchez acaba d'afirmar que té la intenció de treballar en aquest sentit si arriba al poder. El crec.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Quant al Partit Popular, fa tres anys que està entestat, no pas sempre amb èxit, a desmantellar les consecucions socials més notables de l'era de Zapatero. Ara resulta que està començant a parlar de fer tornar a TVE la publicitat, l'absència de la qual ha fet possible, entre altres avanços, que milions de persones hagin pogut disfrutar de pel·lícules sense interrupcions. Pel que fa als informatius, els acomiadaments recents de provats professionals vénen a confirmar que estem en un procés d'obert i descarat retrocés.

Veient i escoltant Sánchez, Iglesias i Garzón júnior, amb discursos en tants aspectes pròxims o equivalents, un no es pot estar d'anhelar amb ardor la formació d'una gran aliança d'esquerres amb la finalitat de llicenciar definitivament a les urnes Rajoy i els seus coreligionaris i d'aixecar els mecanismes i mitjans necessaris per afrontar, entre altres mals, l'atur i la pobresa, acabar amb les portes giratòries i els desnonaments, potenciar els controls anticorrupció, primar la sanitat i l'ensenyament públics, alliberar d'interferències polítiques la judicatura, netejar el país de símbols franquistes i resoldre la vergonyosa assignatura pendent de les cunetes. En definitiva, aconseguir que Espanya, amb l'oportunitat que ara se li va obrint -potser l'última-, torni a pujar, ben decidida, al tren del progres.