El factor internacional
Un dels arguments que més s’utilitzen aquests dies per justificar la necessitat de la “llista de país” proposada pel President Artur Mas a la conferència del Fòrum és que la comunitat internacional, per un aval posterior i decisiu al nostre procés d’independència, necessita poder entendre i interpretar ben clarament els resultats de les properes eleccions, i que aquesta interpretació seria molt més automàtica si els partidaris de la independència sumessin esforços al voltant d’una única llista electoral.
És cert que la comunitat internacional, davant d’un procés d’independència que, entre els governs estrangers, incomoda més que no entusiasma, ens reclama claredat. Així ho hem constatat en la multitud de contactes que des d’Esquerra Republicana hem mantingut els darrers temps amb representants de governs i forces polítiques d’altres països. Però la claredat que encertadament demana la comunitat internacional no rau en la unitat electoral o no de les diferents propostes independentistes, sinó en dos altres aspectes.
En primer lloc, claredat en el mandat democràtic. Necessitem un mandat clar de la gent que, al costat de les múltiples i contundents negatives provinents de l’estat a tot el que proposem des de Catalunya en relació amb el nostre futur polític, legitimi definitivament les institucions polítiques catalanes a culminar el procés d’independència. La claredat d’aquest mandat, que només pot ser donat pel poble de Catalunya a través de les urnes que tan espanten al govern espanyol, dependrà de la suma final de diputats i diputades que, a la propera legislatura, estiguin disposats a preparar, proclamar i exercir la independència, no de si provenen d’una sola llista o de moltes, o de si queden arrenglerats en un o més grups parlamentaris. La claredat del mandat no necessàriament es juga en la suma prèvia, sinó en la suma posterior a les eleccions. I a la comunitat internacional tothom sap sumar.
De fet tenim precedents de processos d'independència capitalitzats essencialment per un sòl partit o moviment, com al Quebec o a Escòcia, que fins ara no han reeixit en el seu objectiu final. I alhora trobem processos reeixits, impulsats des de la diversitat ideològica i electoral, com els de Kosovo, Lituània i Estònia. Fins i tot el cas que alguns posen com a inspirador de la proposta del President Mas, el de les eleccions a Eslovènia prèvies a la independència, és matisable, atès que la llista Demos (de centre-dreta) no era l'única llista on hi havia independentistes.
En segon lloc la claredat que exigeix la comunitat internacional és en el missatge i aquí, certament, el govern necessita millorar. La comunitat internacional ha d’entendre què és el que vol el nostre país, i com ho vol fer, però aquí sí que és condició necessària que el missatger, entengui’s el govern, parli clar i s’expliqui bé. Ara que tanquem l’etapa política en la qual hem intentat exercir el nostre dret a decidir i comencem la fase decisiva de la independència efectiva, ja no s’hi valdrà adreçar-se a la comunitat internacional explicant-los que el que volem és exercir el nostre dret a decidir, una reivindicació que, fora del nostre context, sona excessivament vague. Quedarà molt més clar que, si una majoria democràtica ens avala, ho expliquem així: volem la independència i ser un estat membre de la comunitat internacional. Això s’entén a tot arreu.
La claredat que necessitem traslladar a la comunitat internacional no es troba necessàriament en la unitat electoral prèvia, sinó en el mandat, entès com a suma de vots i escons independentistes, i en el missatge.
