Al Joan, de tot cor

Dijous volia passar per l'Hospital Clínic a veure en Joan Barril. Setena escala, tercer pis, a la UCI. Però les votacions al Congrés no em van permetre agafar el pont aeri abans de les vuit del vespre i, finalment, hi vaig anar divendres al matí. En trucar per telèfon a la seva esposa, la Glòria, ningú no em va respondre ni al seu mòbil ni al d'en Joan. Neguitós i sense perdre temps, vaig apropar-me a l'hospital. Minuts després, amb una veu trencada la Glòria em va dir «vine que en Joan se'n va».

Era ja a la porta de l'escala setena i en uns segons vaig enfilar cap a la tercera planta. El monitor del control clínic i els rostres de la Glòria i d'una amiga deixaven molt clar que en Joan se n'anava. ¡Abans d'hora!, com repetien la seva dona i els fills d'en Joan, que s'apropaven i expressaven l'amor pel seu pare. Per a mi ha estat la primera vegada que he vist marxar un amic tan de prop.

En Joan Barril es feia estimar. Des de feia molts anys gaudia de la seva amistat. Teníem els mateixos anys. No coincidíem en tot, ni de llarg, però quan estàvem junts no ho semblava. Moltes vegades he pensat en aquest fet i només hi trobava una resposta: en Joan sabia donar-ho tot a l'altre. Era generós, malgrat que la seva generositat no sempre fos corresposta. Estimava la vida, la paladejava amb la seva grandiosa vitalitat pels detalls més petits, per les coses petites que el feien tan gran. Poques vegades l'havia vist enfadat i, malgrat que les circumstàncies no sempre li ho van posar fàcil, s'ocupava dels que estimava, amb els seus pares al capdavant. Jo no puc dir-li res més que gràcies i demanar-li perdó per no haver estat a l'alçada de la seva amistat. Havíem viscut moments tristos i joiosos. Havíem compartit pensaments i reflexions. Havíem viatjat junts. Encara recordo aquella final de la Champions a Atenes on després que el Milan ens apallissés vam passar hores i hores vagabundejant per l'aeroport hel·lènic amb milers de culers.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En Joan havia donat la cara per mi. S'havia mullat donant-me suport públicament en una campanya electoral i va patir per culpa meva la ira i el sectarisme dels col·legues que no va pair aquesta generositat. La seva resposta va ser fer-se militant d'Unió. Sé que ho va fer per mi i mai li ho hauré correspost prou. Em quedarà el record de la seva amistat, de la prosa de la seva poesia i de la poesia de la seva prosa. Llegir-lo i escoltar-lo era com un bàlsam per a l'esperit. Reconfortava l'ànima. El seu programa La República amb els seus propòsits per a cada dia, els seus articles, les seves novel·les, els seus contes... sempre seran el record d'una preuada companyia.

Joan, et seguiré llegint i en el meu interior et continuaré escoltant. La partitura de la teva espiritualitat ens seguirà acompanyant. Trobarem a faltar la teva bondat. Trobarem a faltar la teva amistat, però el record que ens has deixat romandrà per sempre més. ¡Gràcies, Joan! ¡Et desitjo de tot cor un bon viatge!