Com el llamp
El col·lega Barril era dels que et feien patir i disfrutar a parts iguals. M'ho recordaven ahir alguns dels joves periodistes que, en els llunyans anys 90, el veien entrar a l'estudi de Ràdio Barcelona deu minuts després del xiulet que anunciava l'informatiu de les dues del migdia.
Barril entrava 'a un quart' en la desconnexió local, tan tranquil, relaxat, somrient, per a la desesperació dels que l'esperaven. En aquest compte enrere de no més de cinc minuts era capaç de redactar un foli on condensava les impressions de la notícia principal d'aquell migdia. Un bitllet d'opinió radiofònic, tan ben llegit com redactat a velocitat còsmica, on la reflexió es recolzava en la cita literària i la lliçó moral per convidar a reflexionar l'oient. Al diari ens passava una cosa semblant. La màgia de Barril al límit del tancament del 'Dominical' tenint en suspens els companys de la rotativa i bramant-nos a nosaltres, els seus suposats caps. La capacitat d'improvisar brodant els textos era única. Aquest gran tintinòleg era el Lucky Luke al teclat, escrivia més ràpid que la seva ombra.
Si obríssim una tertúlia al voltant de les virtuts i els defectes de l'escriptor, periodista i 'bon vivant', ens submergiríem en una marató inesgotable. Prefereixo recordar-lo avançant per la passarel·la que conduïa a la secció d'Opinió en els temps de Martínez Ibáñez, en què encara se li permetia fumar puros a la redacció, fent xocar les nostres panxes abans de destapar una ampolla de cava. També el sento en les matinades de Gabilondo, amb ressò de cabina telefònica, fent sermons per a divorciades. I torno a veure'l sortint després d'una bacanal del Passadís del Pep, on tant l'estimen.
