Jo tinc alguna cosa de Barril, ho sé
No venia sempre. Venia, però no sempre. Jo l'esperava com l'aigua de maig, però no venia, no. Venia poc i, encara que ningú el trobava a faltar, ja que es feia poc amb la canalla de Santes Creus, jo l'esperava com un aire diferent, molt diferent.
Era normal que no es fes amb aquell soroll, amb aquell immens xivarri estival. Nosaltres érem els Pérez i hi havia els Sandoval ¡quin clan! I els Puente. I els Ventura. I els Magre. I els Domenec. I els Martí, amb un oncle a Suïssa. Famílies senceres amb un munt de prole, immensa. Nens de totes les edats. I ell era un solitari, però ja de petit, de ben petit. I, quan dic solitari, no l'estic definint, i encara menys criticant o posant-li un adjectiu que el converteixi en estrany. No, no, simplement era un nen, un jove (d'adult ja va venir menys, bé, va deixar de venir), que tenia el seu món, que no tenia res a veure amb el soroll dels Pérez, els Sandoval, els Puente, els Ventura, els Magre, els Domenec, els Martí. Venia perquè estimava Santes Creus, no les vacances, ni la inacabable (per a un nen era una benedicció) plaça del Monestir. Venia per les seves interminables partides d'escacs a la terrassa del bar Sport. Allà va ser on vaig aprendre a jugar a escacs i a estimar, a la meva manera, sense dir-l'hi ni ell saber-ho, aquest nen diferent, que no compartia gairebé res amb nosaltres.
Ell vivia a casa dels seus oncles, els Valero, que eren dels pagesos poderosos o això es deia al poble, gent meravellosa però tan silenciosa com el meu amic. Jo amb ell vaig fer els meus primers dinerets, amb una cosa tan senzilla com treure partit a una exigència del pare només arribar a Santes Creus: "Us heu d'aprendre de memòria el monestir". Ens va comprar un llibret i els Pérez se sabien de memòria tots els claustres i capitells. I com que al monestir tenien guies en castellà, català, anglès i francès ¡però no en alemany!, ell i jo ens apostàvem en qualsevol lloc, per exemple a l'Sport jugant a escacs, i, quan venien turistes alemanys, ens contractaven a nosaltres: jo recitava les exigències del pare, ell les traduïa ¡perquè estudiava al col·legi alemany, és clar! i, després, ens donaven suculentes propines, ja les millors de l'època.
Notícies relacionadesJo li parlava dels Rolling Stone, i ell, de Joan Manuel Serrat. Jo li ensenyava l'últim disc de Jethro Tull i ell comentava una lletra de Lluís Llach. Jo el convidava a jugar a frontó contra el mur del monestir i ell em deia que preferia llegir García Márquez.
Jo semblava tonto, i ell, la mar de llest. Però ens aveníem bastant. Jo vaig aprendre d'ell la pau, el seny, la prudència, el sentit comú, la conversa, la reflexió, la xerrada. Els xavals que van descartar aquesta convivència es van perdre molt, massa. Jo el vaig atrapar a la primera i vaig saber que enganxar-s'hi seria una benedicció per créixer. Potser no tinc res de Joan Barril, pot ser. Encara més, després, d'adults, de grans, de periodistes, de vells, a penes vam intercanviar paraules, a penes. Bé, gens. Però jo diria que tinc alguna cosa de Barril. I me n'enorgulleixo. M'apassiona. I li dono les gràcies. Jo quan veig uns escacs, me'n recordo del Joan. És, ja ho veieu, una associació intel·ligent, assenyada, culta, interior.
