Anàlisi
¿Qui ha parlat de por?
Por és la paraula que més sento aquests últims temps. La por a la situació social, la por a la decrepitud política, la por com a moneda de canvi de futur, la por a un mateix, la por al que ens envolta, al teu veí, a no despertar-te demà al matí, a no arribar a final de mes, la por a Hisenda, a emmalaltir, a créixer... Hi ha una por per a tot i, mentrestant, la vida continua, sense saber com. A vegades resulta miraculós, casualitat, és la sort, per alguns, o simple sentit de la supervivència.
No deixar-se doblegar, resistir és vèncer i tota aquesta xerrameca. Bla, bla, bla, com diuen en aquesta obra d'art del cine europeu anomenada La gran belleza. El temps acaba per doblegar-nos i arriba la por a la mort, física és clar, s'abaixa el teló i canviem de tema.
Només ens faltava afegir la por escènica a tanta por. La por màxima de tots els dies si la vida és un teatre on tots interpretem un paper.
Resulta que els que interpreten els sentiments o viuen la vida dels altres en un escenari o en un plató o en una pista ¡tenen por!
I els que paguen, els que compren l'entrada a un espectacle amb la intenció d'oblidar-se durant una estona de les seves pròpies pors, l'assenyalen amb el dit i se sorprenen que ell, l'encarregat de transmetre sensacions vitals, sigui humà, com ells. Quin gran desengany. Els sorprèn que en un moment culminant de l'obra s'aturi i no pugui continuar.
L'apuntador es posa les mans al cap, l'empresari es posa nerviós i intenta capejar el temporal, la companyia pensa en el que deixarà de facturar, perquè en el fons a tots els importa una merda el que li passa pel cap a l'actor principal. Després de tants anys d'èxit i aplaudiment, s'han oblidat que és humà. I que això li pot passar. Va i l'espífia en el millor moment, li recriminen; justament quan arriben els bisos que sempre ha regalat per obligada generositat artística, és penjat de l'Olimp i llançat al pati de butaques com si fos un sac de sorra.
El públic és voluble, és exigent, és com un nen amb sabates noves. La teva vida val el preu d'una entrada, això pensen alguns. Altres es consideren amb el dret de decidir com ha de ser la teva vida, la teva obra, la teva nòvia i, en el pitjor dels casos, hi ha qui creu que li pertanys i acaba engegant-te un tret a la porta de casa quan tornes de treure el gos a passejar.
'Que aún no soy yo'
Un dia després de 19 dies i 500 nits, et plantes i dius que s'ha acabat. Mires al voltant i penses en qui t'envolta, en qui pensa en tu, i et veus sol, refotudament sol, tant se val que sigui una habitació d'hotel o davant de 10.000 persones, sents un cansament mil·lenari i s'encén una llumeta que et va dient «Que no soy yo, que aún no soy yo», com en aquella cançó de Joan Baptista Humet. I per fi penses en tu.
En poden dir por escènica, però no t'enganyis, és una altra cosa.
