El culebró del clima
Les cimeres del clima són com aquells culebrons veneçolans, en els que si et perds un capítol no passa res, passes al següent i assumpte tancat, Luis Alberto Miguel. Per això, perquè no passa res, tot és retòrica estudiada al mil·límetre, que no condueix a res tangible. Tinc una amiga que, després d'acudir fidelment a totes les cites anteriors, aquest any no ha pogut estar present a Lima. Amb cert alleujament em confessa que va arribar a pensar que era ella la mala sort, que provocava que cada any els acords als quals s'arribava (sempre de matinada, no sé us n'heu adonat) fossin gradualment pitjors. Doncs no, aquest any ha superat a l'anterior, i ella no hi era, el que indica que probablement hi hagi alguna fallada estructural que condemni la diplomàcia climàtica a passar-se tantes nits sense dormir per res. Tantes nits sense dormir, com deia aquell anunci.
Perquè les alteracions climàtiques semblen ser ja una mica acceptat per tot el món, inclòs segurament el cosí del nostre president. Són quelcom tangible, tant com que espècies marines de Cap Verd ja es veuen dos mil quilòmetres més al nord, a les Canàries, pel canvi de temperatura a les aigües d'aquelles illes, o que aquest pot haver estat l'any més calorós des que es tenen registres. No cal parlar de l'augment en la freqüència de fenòmens devastadors com els tifons: aviat, als representants de Filipines ja ningú els farà cas per molt que plorin. Tothom donarà per descomptat que en paral·lel a la cimera climàtica en curs s'estarà celebrant alguna operació d'evacuació massiva per aquells mars.
La sensació d'impotència és immensa perquè les alteracions climàtiques estaran a l'arrel dels problemes de pobresa, pau i drets humans que es gestin en les pròximes dècades, si no ho estan sent ja. Desplaçats per catàstrofes ambientals, acaparament de terres fèrtils i recursos hídrics, migracions a ciutats desestructurades, etc. La nostra resposta és posar en una urna tots aquests problemes i separar-los de la nostra acció diària com societats, en l'econòmic i el polític. Dediquem, cada vegada menys, alguns recursos a mitigar els impactes d'aquesta alteració climàtica i enviem a delegacions de científics i ambaixadors a llunyans palaus de congressos, a una lluita impossible contra el rellotge.
Notícies relacionadesPerò el problema és a casa i té a veure amb la incoherència de les nostres polítiques públiques: en aquests dies hem conegut que el Govern Central va a incentivar el 'fracking' i les prospeccions a la recerca de nous recursos hidrocarburífers, amb nous impostos per a les autonomies en els quals es desenvolupin aquests projectes, com si el problema fos aquest, repartir millor el botí. D'on creuen en Soria i en Rajoy que surt el CO2 que ens amenaça? És clar que no es redueix posant més gasolina al dipòsit! Per descomptat, Espanya està hiper-mega-ultra-re-compromesa en la lluita contra el canvi climàtic, alhora que segueix sense dir ni piu el mainstream de l'oligopoli energètic, que no es cansa de mostrar com els EUA estan convertint-se en un país autosuficient energèticament gràcies a aquesta nova manera d'esprémer la terra. Per no parlar del vergonyós desmantellament de les renovables. Surrealista o delirant, ja no sé, però molt perillosa tanta falta de visió de conjunt.
De debò, els canvio tota la cooperació al desenvolupament dels propers vint anys (si és que existeix encara) per una mica de coherència ambiental en la nostra acció com a país i societat. Ja sé, no hi haurà ni fotos de grans executors d'acords minúsculs, ni bonics cartells de solidaritat 'desinteressada', però potser així els protagonistes d'aquesta telenovel•la acabin a la piscina, com és habitual, i no en el fons de l'oceà.
