El nostre particular 'taxi driver'

Se'n diu Saló del Còmic, però en realitat quan es parla d'històries dibuixades, novel·les gràfiques o simplement tebeos, no importa que el dibuix s'exhibeixi en un saló o a la taula del menjador. I, per descomptat, que ningú entengui la paraula còmic com una desinència de la comicitat. Sobretot en aquesta edició, que ha estat consagrada a les grans aventures bèl·liques. En aquest Saló del Còmic hem pogut veure com també hi ha un periodisme del dibuix i una narrativa sintètica que ens produeix les mateixes emocions que la literatura llibresca. Com a obra mestra hi ha el gran desplegable de Joe Sacco dedicat a l'inici de la batalla del Somme que va tenir lloc el 1916, durant la ja centenària primera guerra mundial. Sacco, que ens va emocionar amb la seva visió de Palestina, ha dibuixat un verdader retaule medieval amb la seva trama de blancs, negres i grisos sobre un dels desastres humans d'Europa.

Però de tant en tant també s'ha de circular per Barcelona. Ho fa el dibuixant Bié, que després de la precarietat il·lustradora de la crisi, va decidir entrar en el món del taxi nocturn. Ell és el gran facturador, l'assalariat del taxi que més recapta per a l'empresa de taxis per a la qual treballa. El llibre es titula com aquella pel·lícula d'Al Pacino anomenada Taxi driver. Però Xavier Carrasco, el Bié dibuixant, ha convertit la nit en un llenç, i els semàfors, en un lloc de reflexió. Mai més els còmics seran còmics. Un client del taxista Carrasco li diu: «Pot parar on hi ha els contenidors d'escombraries. Jo visc allà». Carrasco, que ha vingut a aquest món a escoltar i a dubtar de tot li pregunta: «¿I paga molt de lloguer pel contenidor?». El client, sorprès, li respon: «¡No, home, que jo visc al davant!» I el taxista Carrasco dóna la conversa per acabada: «No, era per si n'hi havia algun de lliure a bon preu».

Aquest diàleg, en temps llunyans, hauria estat atribuït a Valle Inclán o l'haurien inclòs a les greguerías de Ramón Gómez de la Serna. Però és el paisatge el que converteix Bié en un filòsof que, sense cap Beatriu, ha penetrat a l'Infern i sap el pa que s'hi cou i els dorments dels caixers automàtics i la tristesa de les putes. Probablement Bié hauria de cobrar un plus a les carreres dels altres. Bié no es perd mai i intueix per la contemplació del ritme del vianant si realment desitja agafar un taxi o no.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Envejo Bié en tot menys quan diu que dorm poc. Quan surt al carrer en l'horari nocturn, Bié no surt a buscar clients, sinó a conèixer-los i a conèixer-se a si mateix. És un supervivent de la crisi, aquest fenomen que ens impedeix gaudir dels dibuixos i dels guions. El que Bié ens explica està passant realment. Això és el que fa imprescindible i el que motivaria que els clients sensibles el fessin parar perquè Bié dibuixés la vida en un instant. És clar que si així ho fes deixaria de ser el facturador més gran de l'empresa. I fins aquí podríem arribar.

Em consta que després de Bié la meva mirada sobre els taxis serà diferent i que entendré el clatell del taxista com la gran lupa que engrandeix la ciutat.