12 DE desembre del 2011
El PSC, una tribu sense savis
Recordo com a les acaballes d'una recent nit preelectoral, un amic meu se submergia en el fons de les últimes copes de la matinada afirmant: «Al PSC el votarà sa puta mare... ¡i jo!». Vaig pensar que, amb una certa audàcia, els publicistes socialistes tenien allà un magnífic eslògan electoral.
Aquesta setmana s'obre tardanament un procés congressual que ha deixat els electors en la mateixa resignació de sempre. Es perden vots a cabassos, però encara s'espera l'arribada d'un messies, a condició que el maleït messies sigui dels nostres. Però després de dos processos governamentals com van ser els de Montilla a Catalunya i el de Zapatero a Espanya, el votant de l'esquerra socialdemòcrata té motius per preguntar-se si ells mateixos són dels seus.
Notícies relacionadesEl més sorprenent de l'estimbada del socialisme ibèric és el seu silenci. Les fidelitats s'han convertit en més importants que els arguments. Els antics companys són avui mers jerarques del no-res. Els savis de la tribu ja no hi són. Ni tan sols traient el gerro xinès de Felipe González s'excita els votants, perquè entre un gerro xinès i el microones trampós de la dreta la gent prefereix menjar calent. No hi ha hagut mai una oposició tan estèril i tan inútil com la de Rajoy. Però no hi ha hagut mai tanta opacitat en les files dels governs socialistes. Als llibres s'hi troben les claus de la socialdemocràcia. Ens hem de preguntar, no obstant, si els jerarques socialistes llegeixen llibres o tan sols diaris afins.
Perquè als actuals inquilins del carrer de Nicaragua, aquells que decideixen qui es queda i qui se'n va del seu exclusiu i paupèrrim cenacle, la història els tindrà presents com els dilapidadors de la il·lusió de centenars de milers de vots. Comença una setmana de recanvi. Però molt em temo que, una vegada més, serà una setmana de coaccions internes de la cúpula. Més d'un candidat o candidata aniran a predicar al desert. Però mai abans d'ara els deserts s'havien format tan de pressa
