Contes
Els 'llibres foc'
Els llibres foc_MEDIA_1
Realment era una obra enorme. Des del mirador del port la carretera baixava fins al gran embassament sota el qual havien quedat submergits cinc pobles amb els seus respectius cementiris, cases i escoles. Al centre de l'embassament hi havia quedat una gran illa i el govern, per contrarestar la impopularitat d'haver inundat tota una comarca, havia decidit construir a l'illa la gran biblioteca nacional. L'Alfons Albert havia baixat del seu camió carregat de llibres i d'incunables d'un monestir llunyà i es va deixar despertar pel majestuós paisatge.
Aquella nit de dijous havia dormit molt poc i ni tan sols la perspectiva d'estar fent l'últim transport del dia l'aconseguia animar. Va travessar el pont llevadís que unia l'illa amb la riba. Va aparcar el camió al pati men les caixes. «¡Home, Alfabet! No facis aquesta cara que això s'està acabant. Ja gairebé tots els llibres són aquí». Dir-se Alfons Albert sempre té els seus riscos. Alfa d'Alfons i Bet d'Albert, és clar. I des de l'escola s'havia acostumat que li diguessin Alfabet, un nom idoni per a un transportista eventual i en precari de la biblioteca nacional.
L'Alfabet va aprofitar el temps per visitar l'edifici. Tot era pedra, marbre i metall. Res de materials combustibles. Encara no hi havien instal· lat ni la llum ni els sistemes informàtics. Era una verdadera biblioteca morta. Lleixes i prestatges estaven buits i davant seu enormes caixes de reixeta de filferro esperaven l'arribada dels bibliotecaris. Per les finestres es filtrava una llum somorta que il·luminava uns petits rètols. «Literatura catalana», a la dreta. Molt més lluny: «Literatura balear». Tot buit encara. Primer és la burocràcia i després el contingut, ja se sap. L'Alfabet va buscar un lavabo. Es va asseure a la tassa i, arrossegat per la nyonya, es va quedar adormit.
Es va despertar de fred i de ridícul. ¿Com havia pogut dormir tanta estona en aquella absurda posició? Definitivament les nits de farra s'havien de deixar per als divendres. Mai més en dijous. Ja era de nit i només se sentien els seus passos ressonant per l'edifici. Li va semblar sentir un espetec a la porta principal. Hi va córrer perquè no el deixessin tancat, però va topar de cara amb el que semblava ser l'obra completa de Josep Pla o alguna cosa pitjor. Amb el genoll adolorit va intentar trobar la sortida, però ja només va sentir el soroll d'un cotxe allunyant-se. Efectivament l'havien deixat tancat i ningú tornaria a buscar-lo fins dilluns al matí. En aquella biblioteca entre muntanyes nevades no feia falta cap vigilància.
L'Alfabet es va sentir malalt. El clima continental extremat estava fent baixar la temperatura fins a límits insuportables. Aquelles grans vidrieres per les quals entrava una càlida llum ara eren verdaderes superfícies de fred. Tremolant, l'Alfabet no va tenir més remei que sucumbir a la temptació. Sempre li havia repugnat la idea de cremar llibres. Les imatges dels nazis llançant llibres a la foguera o dels militars colpistes de Xile destruint les biblioteques dels detinguts era una cosa aberrant. Però era allà, en la foscor d'un mausoleu de la cultura escrita. Una cultura que no l'havia salvat mai dels contractes escombraries ni de l'atur endèmic.
I amb el foc els llibres van ser alliberats. Una olor de foguera es va anar expandint per tot l'edifici. Entre les flames es veien els cavallers errants i els escuders dòcils, les celestines i les regentes, els donjoans i els pijoapartes que es perdien per les diferents sales i portaven les seves flames a altres fogueres que alliberaven els esperits incendiats de pascualesduarte, de la Maga, de Pantaleón, de Martín Romaña i la seva exagerada vida. També hi havia, lúcids i flamígers, el gran incinerador bibliòfob Pepe Carvalho i Plinio, el de Tomelloso, i J.B., el de la saga/fuga. I les flames de tots els personatges de la literatura es van oblidar de les seves respectives llengües, van acabar devorant el cos adormit de l'Alfabet, van sortir per les finestres i van escampar la devastació en un paorós incendi forestal que va arribar fins a la porta de les ciutats. Només quan els bombers van portar fins a primera línia el cessament de la ministra de cultura, els llibres foc van decidir apagar-se voluntàriament i tornar les seves cendres als prestatges.
