Els regnes del mal

De totes les activitats professionals que tenen lloc en ciutats com Barcelona n'hi ha dues que estan permanentment sota la mirada de l'Administració: la prostitució i els bars. La primera depèn d'interpretacions de vegades massa estrictes del Codi Penal. Però la segona es basa en la més absoluta de les arbitrarietats. La primera no sol fer la seva contribució a Hisenda, però en canvi la segona paga amb regularitat i atén les multes amb cara d'empassa-sabres. Ara, una vegada més, s'intenta controlar els establiments públics com si no fossin espais honorables sinó gairebé el pati de la Conxorxa. I no es tracta d'una entrada de Chicote a Pesadilla en la cocina, sinó d'una aplicació d'ordenances que han anat canviant de manera voluble en el transcurs dels últims cinc anys i que converteixen els propietaris de l'hostaleria en víctimes d'una activitat de risc.

Aquests dies en què es debaten una vegada i una altra les conseqüències que es derivarien d'una eventual secessió catalana, un dels arguments més esgrimits pels contraris a la consulta és l'apel·lació a l'anomenada seguretat jurídica que hauria de regnar en el país independent. S'entén com a seguretat jurídica que les lleis per a la instal·lació d'empreses seran escrupolosament respectades i que no es veuran alterades pels capritxos dels nous governants. Aquesta seguretat jurídica sembla deixar a una banda els establiments d'oci. Primer va ser la llei contra el tabac, en què es va advertir de la necessitat de mantenir dos ambients aïllats, un per a fumadors i un altre per a no fumadors. Alguns hostalers van portar a terme importants reformes per complir la llei fins que una nova mostra d'inseguretat jurídica va acabar amb la segregació d'espais.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

En el súmmum del cinisme es va adduir que la mesura era per preservar la salut dels cambrers, cosa que no es fa en les ordenances laborals de miners, pescadors i treballadors de productes tòxics. Quan l'Administració té ganes de protegir -i en això fa bé- acostuma a agafar el camí del mig i a recórrer a la negativa, la inspecció i la infracció. No hi ha cap mena de didàctica en aquestes mesures. I en política, encara que sigui política municipal, el pitjor no és que les mesures no siguin les millors possibles. El pitjor és que les mesures no siguin enteses per la ciutadania.

Ara, amb el bon temps regnant en una ciutat mediterrània, l'ordenança torna a acarnissar-se sobre les terrasses dels bars, que ja paguen els seus impostos per l'ús que fan de l'espai públic. A l'hivern es va intentar posar traves a les estufes. Ara la ciutat impedirà la instal·lació de determinat mobiliari en alguns carrers sí i en d'altres no. Una vegada més un bar o una cafeteria semblen ambaixades del Maligne. Tot el que passi en aquests llocs de conversa i de calma de la gent està mal vist: des de l'obligació d'acabar amb aquella peça de dos setrills d'oli i vinagre, sal i pebre fins al gravamen que merita una pantalla de televisió o els panells que impedeixen que la brisa refredi el cafè. M'expliquen que els nostres avis solien treure les nits d'estiu les cadires de boga a la vorera i allà parlaven amb els seus veïns passant-se el porró de mà en mà. Estic completament segur que en l'actualitat una escena popular com aquesta seria immediatament denunciada per la Guàrdia Urbana. S'acosta l'estiu. El clima acompanya a l'aire lliure. Però l'aire només és realment lliure en alguns carrers de la ciutat mentre s'obliga en d'altres a mantenir-se tancats al mateix saló de l'hivern. Sense cap mena de dubte el poder és d'allò més arbitrari. Però resulta que el carrer no és només un saló per a vianants.