Els ulls del botxí

El dentista arriba davant el pacient i li somriu. Les dents del dentista són un camí de perfecció. «¿És la primera vegada?», pregunta el metge. «La primera», confirma el novici. Sempre hi ha una primera vegada i el dentista s'esplaia «Ja sap. La saliva àcida produeix càries. L'alcalina produeix tosca». Al final, tot és un procés d'erosió, de destrucció i de ruïna. Hem arribat fins a aquest profeta de la nostra mort lenta per una simple qüestió d'higiene bucal i ell ja ens parla de les peces de la nostra calavera. Algun dia el nostre cadàver informe només podrà ser identificat per aquest cavaller que quan llegeix somriures no veu la cordialitat, sinó la decadència. El nostre carnet d'identitat està en els meravellosos defectes de la nostra dentadura, com un pentagrama del que mosseguem sense saber a qui. Italo Calvino narra la trobada entre Marco Polo i Kublai Khan davant d'un pont. L'emperador pregunta quina de les pedres sosté el pont. «El pont no està sostingut per aquesta pedra o per aquella, sinó per la línia de l'arc que formen elles», diu el venecià. Kublai es queda silenciós i afegeix: «¿Per què em parles de les pedres? És només l'arc el que m'importa». I Polo respon: «Sense pedres no hi ha arc».

És a dir, que començarem a sostenir l'arc dental pedra per pedra. Sona un piano que interpreta Chopin, rumor de rajolins d'aigües domesticades i una veu que diu que intentarà no fer-nos mal. La valentia es demostra davant del piquet d'execució i davant del dentista. De cop i volta ens sobrevenen unes enormes ganes de parlar, perquè només la paraula ens pot salvar del suplici. «¿Què opina de la manifestació antiglobalització?» Silenci. En aquestes condicions val més no temptar la sort. ¿I si les mans que ens furgaran les genives fossin parentes ni que fos llunyanes de la Delegada del Govern? Intentem començar una conversa sobre els tirans que a poc a poc s'han de rendir a la justícia, però només rebem uns dits enguantats i un tub aspiratori que se'ns emporta la saliva i els arguments cap a estranys claveguerons. Ho diré tot: jo vaig matar Kennedy, jo sóc amic de Piqué, jo sóc un fan d'aquesta suposada poeta que es diu Ángela Becerra i que l'editorial Planeta anunciava la setmana passada a tota plana sota l'apocalíptic titular de Torna la poesia. El metge m'havia dit poc abans: «El lloc on es menteix més és a la butaca d'un dentista». Queda la por al dolor. I contra la por al dolor, els ulls tancats, la respiració profunda, el gust de sang en aquesta plaça del plaer que és la boca.

Però hi ha moments en què no es pot i s'han d'obrir els ulls. Aleshores reconeixem el nostre dolç botxí. Tenim una màscara antisèptica a tres centímetres de la galta. Uns dits engomats són les brides dels nostres llavis rebels. Una còfia blanquíssima li amaga els cabells. I molt a prop nostre uns ulls de dona, com àgates o aiguamarines, perfilats amb saviesa egípcia, són l'únic testimoni de la petita tortura.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Mirem aquests ulls tan pròxims i aleshores ens deixem bressolar pel seu parpelleig. ¿Quan hem vist els ulls d'una dona tan a prop dels nostres? Només el sexe més sentit, l'afecte més íntim, ens ofereix aquests ulls enormes com a vestíbul d'un món nou. Comprovem que, a pesar de la proximitat, aquests ulls no estan alineats amb els nostres. Ens deixem portar pel capritxós espectrograma del seu iris mentre les seves pupil·les es concentren exclusivament en la carnisseria de la nostra boca. «Ja està. Glopegi i aixequi's». En el fons dels temps Kublai Khan dóna l'ordre a les seves tropes per travessar el pont.

S'ha de lluir dentadura. Dies més tard, després d'una gresca de discoteca, la festa dels cossos es dissol en un llit estrany. Ara surt el sol molt d'hora i els ulls d'ella ens miren també molt a prop. «No sé com et dius. Però ets dentista». I ella, abans de fer callar la boca amb un petó, admet: «És veritat. ¿Com ho saps?». Ulls del dolor. Ulls de l'amor.