Gestes bèl·liques

El campió d'Espanya de windsurf va penjar el telèfon i els ulls li brillaven. Feia dies que era a les platges de Tarifa a l'espera que arribessin els grans vents. Una brisa amb prou feines inflava la vela. Però el seu amic del servei meteorològic l'hi havia jurat. Aquella nit arribava un front atlàntic amb vents durs i constants. Era la seva oportunitat per travessar l'Estret i recalar a l'illa dels seus somnis. Va despertar la seva nòvia, amb qui s'havia casat recentment. Van sortir de l'hotel, es van posar el vestit de neoprè i van agafar dues motxilles. En una, hi duien arpons i estris de pesca i de busseig. En l'altra, aigua potable. A les dues de la matinada va començar a bufar el vent. A les tres ja estaven volant per sobre de les onades. Les llums de la costa espanyola s'allunyaven. Una mitja lluna il·luminava el mar. Van passar a prop d'alguna patrullera semiadormida i començava a clarejar quan es van trobar amb el famós illot sense embarcador ni ancoratge on pensaven passar una setmana de permanent nit de bodes.

Van grimpar per unes roques esclarissades i van trobar la petita entrada d'una cova que després s'eixamplava en una gran sala. En una de les parets, la taca de sutge d'antigues fogueres furtives. I en un angle, les restes d'un càntir trencat. Era la típica suite del fugitiu, l'última casa del món. Es van estimar i van dormir mentre el sol i la pell s'oblidaven mútuament.

El soroll de les onades els va invitar a una bonica tarda de pesca. Les gavines en lloc de cuclejar semblaven dir frases incomprensibles de tan humanes que sonaven. ¿Era possible que aquella illa també hagués estat ocupada pels turistes? Estranyes tendes de campanya. Veus exclusivament masculines. Massa crits. Un dels homes pujava cap al monticle sota el qual s'obria la cova. El van sentir picar la pedra amb un martell. Al cap d'una estona, l'home va baixar i al cim hi onejava una bandera del país veí. Únicament hi ha dues menes de persones que planten banderes sobre la terra. Els alpinistes als cims alts. Els soldats a les cotes estratègiques. Eren soldats.

Al campió de windsurf i a la seva jove dona els va envair la por que no havien tingut mai sobre les onades. Era un grup de gent armada i l'home armat és més perillós que la gola del tauró blanc. Van introduir les taules i les veles a la cova i es van disposar a dormir sobre els seus matalassos. Però la tremolor de la por els va portar a la tremolor del fred. No tenien roba i la temperatura baixava. El campió de windsurf va lliscar fora de la cova, va reptar fins al monticle on flamejava la bandera, la va separar del pal i va cobrir amb la tela el cos balb de la seva dona. Si les banderes serveixen d'alguna cosa, l'ofici de llençol era el més noble.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

L'endemà la jove parella va sentir una gran cridòria a sobre dels seus caps. Els soldats s'havien adonat de la desaparició de la bandera. Al cap i a la fi la defensa de la bandera era l'única raó que explicava la seva presència allà. ¿Què dirien els seus caps? Aquella tarda els noucasats tampoc es van atrevir a sortir. Van esperar al vespre per baixar a les roques i amb una llinya i un esquer van aconseguir un parell d'escórpores i una daurada petita. Tenien aigua de sobres, però continuava fent fred. En plena nit el campió es va tornar a enfilar fins al monticle i es va tornar a emportar la bandera perquè el terra fos més tou. L'endemà, crits, bronques i agitació.

Van saber que l'amor és més excitant quan es barreja amb el perill. Cada nit pujaven a agafar la bandera. En una ocasió el campió de windsurf va intuir en la foscor la silueta d'un sentinella apostat al costat del pal. Era l'evidència que aquella era l'última bandera que els quedava als soldats. El campió va cridar la seva dona, experta nedadora. La dona es cabussava entre rialles a prop de les roques del sentinella. Sortia de l'aigua completament despullada i tornava a desaparèixer al mar. El sentinella es va acostar a la riba mentre el campió s'enduia l'última bandera. L'endemà, els ocupants, sense cap més drap per emportar-se al monticle, van decidir abandonar l'illa. Els nuvis disfrutaven i gaudien de la seva llibertat quan van tornar a sentir crits de gavines. També eren soldats. Aquesta vegada amb banderes conegudes. Els van explicar la història. L'oficial que comandava la tropa va veure la multitud de banderes robades a l'enemic i el Rei els va condecorar. Des d'aleshores els nuvis faran windsurf a les pacífiques aigües del Carib.