Incompatibilitat

Cristina Àurea deixa la camioneta buida davant la nova casa. Sent alguna cosa. Sempre se sent alguna cosa a les cases noves, per exemple, un renaixement, un tot és possible, un ara va de debò. Les caixes amb tots els béns d'un matrimoni esquerdat són allà, a la sala principal de la que ha de ser la seva nova casa per a ella i per a ningú més.

Un dia després arriba a la casa veïna el camió del Jesús Plom. Els empleats van baixant del vehicle tot el que aquell home estrany, de poques paraules, suposa que necessita. Entre altres coses, un piano, una nevera expenedora de glaçons, unes quantes caixes de ginebra i molts llibres embalats. També el Jesús Plom surt d'una casa on florien els geranis fins que ningú els regava i on els coixins no tenien marca perquè un dels dos del mateix llit havia decidit aquella nit no anar-hi a dormir.

Durant les setmanes següents l'Àurea i el Plom es dediquen a crear el seu nou univers. De tant en tant es fixen l'un en l'altre a través de les finestres. El Plom es troba amb un fenomen estrany. Tot se li mor a les mans. Va a beure un got de llet i la llet es floreix. Planta una flor i la flor es panseix. Intenta tocar una variació Goldberg al piano i les tecles se li trenquen sota els dits. Intenta posar a l'hora el rellotge de paret i el temps va cap enrere.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En canvi, a casa de la Cristina Àurea les coses són molt diferents. Instal·la un aparell de música i es posa a sonar sense ni posar-hi cap disc. Busca al jardí un lloc per plantar hortalisses i allà apareixen, ubèrrimes i suculentes, les albergínies i les maduixes. Es mira al mirall enorme de la seva habitació i, malgrat els anys, se sent com una princesa austríaca. Tots els veïns, menys el Plom, es dirigeixen a ella i li diuen que estan encantats d'haver-la conegut. Fins i tot de nit alguns pintors anònims, potser follets, es dediquen a pintar la seva nova casa des de la teulada fins a la planta baixa. La Cristina Àurea viu feliç i, de tant en tant, intenta escoltar els espetecs i els grinyols del Plom, a la seva casa a punt de ser engolida per l'heura.

Un matí, l'Àurea i el Plom es troben a la porta de les seves respectives cases. Es presenten. s'agraden. El Plom és atent, humil, servicial. Manté una distància cortesa. L'Àurea està expectant, sembla disposada a tot, el convida a prendre un te a casa seva. Ell accepta entrar però refusa fins i tot el te. Així una i dues i tres setmanes. Quan l'Àurea el veu ja no hi veu el veí sinó la passió. Amb la seva bata de nit traspassa la tanca i truca a la porta del Plomper abraçar-lo. El Plom li obre la porta, però es mostra distant. «No puc tocar-te. Tot allò que cau a les meves mans mor». I ella: «Vull tocar-te. Tot allò que acaricio es converteix en or». La policia científica té encara als arxius l'estrany cas d'aquella parella en la qual un cadàver d'or va ser trobat davant d' una bella dona pansida.