La realitat i la reialesa

Són les nou del matí del 2 de juny. M'assec a la petita i honesta cafeteria Sandwichez de la Via Augusta. Com sempre, un petit bocata d'esplèndid pernil i un suc. Per les finestres m'imagino un lent circular de bigues i de quadrigues amb destí a Tàrraco. Els diaris són de paper i la clientela se'ls intercanvia. Res a destacar. El Llagostera ho té cru i sort n'hem tingut del waterpolo dels mariners de la Barceloneta. Me'n vaig per posar-me a escriure amb l'afany del cronista de la quotidianitat. Truquen al telèfon. És la meva mare. M'adverteix de l'última notícia del dia: el Rei abdica. Pel que es veu tothom en parla. L'abdicació és una paraula antiga. L'abdicació és en realitat la jubilació d'aquell que no volia ser substituït per ningú. Arriben els primers acudits en forma de whatsap: «Haurem viscut tres papes, cinc presidents de Govern, dos reis, però només haurem viscut un únic presentador de Saber y ganar. Quines coses».

No sabem si guanyem o sabem. Al migdia, a l'hora de l'aperitiu a Mitja Vida, se senten totes les versions de la història de l'abdicació reial. Els graciosos parlen de la col·lega Letizia dient allò d'«aquesta nit follaré com una reina». El Twitter continua donant la llauna. Es dóna la notícia i s'insisteix en la valoració dels usuaris: «A 3.456.000 elefants els ha agradat això». Els canvis serveixen per aplicar una revolució laxa i tranquil·la. De la guillotina a l'abdicació per qüestions d'edat no hi ha color. És bo que la vida tingui també moments de descans. Un altre cop el Twitter amb una foto del Monarca i dues senyores esplèndides de pell fosca: «Te dije que mandaras dos muletas pero no dos mulatas».

Probablement aquest Rei nostre que ara se'n va ha estat l'home que més bé ha sabut defensar la Corona. Sempre disposat a ser més saltamartí que garrotada i sempre en l'equilibri de no disgustar els seus però donar-los gust als altres. Un altre rei, el rei Lleó, portava el seu fill a contemplar la sabana que li atorgava. «Et deixo tota aquesta merda de corrupció, de tertulians idiotes, de serfs de si mateixos, de gendres assetjats per les fletxes judicials. Tot això, fill meu, ha de ser teu».

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

I et descobreixes pensant en aquell nen ros que formava part de la família reial quan Rodríguez de Valcárcel, a les Corts, va dir allò: «En l'emocionat record a Franco: ¡Visca el Rei!». Entre canya i canya se senten comentaris de tots els matisos. Uns diuen que gràcies a Joan Carles es va salvar la democràcia, d'altres es fan ressò de la poca gràcia amb què l'elefant mira el monarca espanyol. Els més aguts diuen que el nom clau del 23-F no era cap més que l'elefant blanc. I l'intel·lectual tranquil diu que gràcies a Joan Carles la tragèdia es va convertir en una comèdia d'Arniches. Ningú ha mort per aquest Rei que ara se'n va. Probablement és el màxim a què es pot aspirar.

A la nit, en les últimes copes de matinada, tornarem a parlar d'aquest home que no va tenir el destí a les seves mans però que va aconseguir sortir del segle XIX amb tota tranquil·litat. Agraïment o paciència, però al final resultarà que en el fons de totes les conductes Joan Carles va ser un dels nostres. Errors i encerts el van envoltar. No va tenir la possibilitat de fer cap gest heroic. Els seus assessors el van tancar a la Zarzuela i els governs de torn el van enviar a confraternitzar amb les escorrialles del planeta com per exemple Gaddafi o alguns emirs del golf. Ara se'n va per no patir per si mateix i per deixar patir el seu hereu. Abdica, que no és poca cosa. Ara viurà millor, sens dubte.