L'amistat del plat

No és gaire clar l'origen de l'expressió suposadament alcorànica que diu: «Si la muntanya no va a Mahoma, Mahoma va a la muntanya». Del que es tracta és que tots dos es trobin i és més que probable que, ja que les muntanyes no tenen capacitat de traslladar-se, sigui el bo de Mahoma el que vagi fins a la muntanya a reflexionar i a resar. Així almenys és el que s'explica en la tradició de totes les religions.

Una cosa semblant probablement van pensar els inventors de Tast a la Rambla, un mostrari de cuina a l'aire lliure que es munta fins i tot els diumenges al final de la Rambla. Diuen els impulsors que es tracta de recordar als barcelonins que la Rambla també existeix i que és seva. Però aviat les barres s'han vist conquistades per multitud de turistes disposats a tot. Ja se sap que els tiberis són per a l'estiu i que la fama gastronòmica catalana ha travessat fronteres. En aquest tast no s'ofereixen fregitel·les ni viandes a la brasa. Hi ha una voluntat d'elaboració que sorprèn propis i estranys. Així que si els restaurants no estan per a grans afluències de clients, millor anar a buscar-los de la mateixa manera amb què Mahoma va anar a buscar la muntanya.

El Tast de la Rambla té algun problema. No m'ha agradat mai menjar dret. M'imagino formant part d'una manada de cavalls o d'un ramat de remugants. La civilització va néixer al voltant d'una taula o, si no n'hi ha cap, en un triclini romà. Però l'acte de menjar dret relega el comensal a la condició de soldat a l'espera del ranxo. En aquest acantonament voluntari hi ha el millor de cada casa i el rigor de les millors cuines, però continua experimentant-se una certa dificultat que rebaixa la gastronomia a simple nutrició. Una mà per al platet, l'altra per al petit cobert, una tercera mà per a la copa de vi i una quarta per saludar l'amic amb qui casualment hem coincidit. Això sense comptar amb la cinquena mà per a un succint tovalló. Massa mans de què no disposem. Ni tan sols Mahoma aconseguiria anar a la cadira si la cadira no s'acostés a ell.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

No obstant, no hi ha cap dubte que el Tast de la Rambla és una experiència divertida. Al capdavall no hi ha res més creatiu que trencar l'ús tradicional dels carrers fins a fer-los nostres en activitats que no són les habituals. Treure els fogons al passeig i omplir el sud de la Rambla amb les aromes més suculentes és una manera de sentir l'evolució de la ciutat, quan els nostres ancestres havien d'encendre el foc al voltant de la muralla o als tallers de les pròximes drassanes es prenia per esmorzar algun peix acabat de treure de les aigües d'un port que encara no era tal.

En aquests dies les estovalles blanques dels cuiners brillen sota el sol de l'estiu i sota la lluna plena que la matinada de dijous va proporcionar a la Rambla la seva condició de finis terrae. Els comensals juguen a cuinetes i els cuiners es converteixen en alcaldes dels sabors. De la mateixa manera que a Munic celebren la seva missa anual al voltant de la cervesa i que els holandesos treuen a passejar els seus formatges a Volendam, també a Barcelona hi ha motius per, com deia el poeta, trobar la pau en els cossos i en nosaltres.