Miquel

Va ser el dia de les eleccions quan ens vam trobar al tanatori amb les restes de Miquel Caminal Badia. Era amic meu. D'aquells amics de llarg recorregut a qui el cos li demana una abraçada per sentir que la vida ha valgut la pena. Era en dia d'eleccions democràtiques, el dia idoni perquè -posats a haver de complir el ritu de la mort- ens acomiadéssim de l'home que va ser el director del Memorial Democràtic. En aquests temps en què es considera que el fet de desenterrar el passat no hi cap als pressupostos o que la recerca dels cadàvers, dels refugis i de les trinxeres està considerada guerracivilista, per sort va existir un govern sensible a la memòria i un home com Miquel, que va aplicar els seus coneixements d'història a la història dels que ja no podien explicar-la.

En cap cas Miquel Caminal va ser un enterramorts de passats. Per contra, va ser un dignificador d'un passat que encara apareix en bona part de les llars catalanes. Miquel Caminal tenia un sentit de l'humor tan llarg com el seu nas. Les seves ulleres coriàcies li permetien veure més enllà i sempre es quedava enredat en les causes perdudes. Al llarg de la seva història acadèmica va topar amb la figura del dirigent del PSUC Joan Comorera, i li va proporcionar aquell consol intel·lectual que els seus antics coreligionaris li van negar quan era a les presons franquistes. La grandesa de mires històrica de Miquel Caminal no tenia res a veure amb una infantil mania revengista. Solia explicar-nos que el seu avi va ser executat en els primers dies de la guerra civil per un grup d'incontrolats. Tenia una dignitat intel·lectual que li impedia caure en la trampa de formar part dels nostres o dels seus. D'alguna manera tots havíem perdut. Ho hem vist després de la seva tasca de dignificació d'esglésies, de pobles devastats o de refugis de la por. I, no obstant, Miquel era un refugi de l'ànima.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Ara que els anys s'han perdut tantes fotografies, n'apareix una en què sortim el mateix Miquel, el professor Joan Subirats, el constitucionalista Ferran Requejo, l'antic tinent d'alcalde de Tarragona Víctor Farré i un servidor. Era a Euskadi i Miquel s'entestava a fer creure als bascos que no sabia parlar espanyol. En realitat sabia totes les llengües i les convertia en una llengua franca. En temps predemocràtics va organitzar l'Associació de Veïns de l'Esquerra de l'Eixample i allà va conèixer Anna Alabart, la que va ser la seva bella companya fins que el càncer se la va endur com un entrenament del càncer que divendres se'l va endur a ell. No sé si els 62 anys són una edat massa prematura per morir. Però no proporciona dol sinó que ens omple de ràbia.

Diumenge, amb un tanatori carregat de tristesa, ens vam trobar gent de tots els partits, des d'Iniciativa fins a Miquel Roca i fins i tot aquells que ens vam embrutar les mans amb tinta de ciclostil. Un d'ells va dir: «Si existís la màquina del temps, avui els grisos haurien fet una detenció històrica». Diumenge, quan la democràcia sembrava l'hemicicle europeu de gent de la dreta més recalcitrant, Miquel Caminal era el demòcrata tranquil, l'estudiós dels nostres propis errors, l'home que sempre va saber somriure fins i tot davant les desgràcies més grans de l'esperit.