Ofertes difícils de rebutjar

Mama, me'n vaig al carrer a jugar a pilota!» I la mare, mentre continuava davant la pantalla fent la traducció d'un text tècnic, va dir que sí amb la boca ocupada per un d'aquells cigarrets que sempre havien de ser l'últim. Va sentir passos al passadís. Un altre dels homes de la casa se n'anava. «Filla, me'n vaig amb els amiguets a jugar a petanca». A vegades Clara Frontissa se sentia com una nàufraga social. Des que el seu marit se'n va anar a buscar tabac, tot li havia anat regular tirant a malament. Un fill encantador al qual havia de pujar com fos, que es passava el dia al camp de futbol del barri. I un pare no menys encantador que era incapaç d'endreçar la cuina. Per fortuna tenia aquella feina de traductora tècnica. Tant era que fos el prospecte d'un producte farmacèutic com les especificacions d'una motocicleta de 1.000 centímetres cúbics. Clara Frontissa es guanyava la vida posant en un llenguatge normal i pròxim els arcans d'un argot misteriós i llunyà. Sempre li havia agradat escriure de veritat. Potser una novel·la. Amb els seus propis records ja hi hauria matèria suficient, pensava. Però no hi havia manera de treure's les traduccions de sobre. La realitat tècnica sempre acaba superant la ficció romàntica. La indústria mou diners mentre que els somnis sempre són cars.

Aquell dia pintava bé. Només li faltaven quatre pàgines i, aprofitant que ni el nét ni l'avi eren a casa, potser se'n podria anar a passar-s'ho bé amb la seva amiga Agnès a la gelateria de la plaça. Va marcar el punt final del text. Va enviar el document a la central de traduccions, va tancar l'ordinador i es disposava a sortir quan van trucar a la porta. Era un home. Clara Frontissa va pensar que no ho podia dissimular. Espatlles amples, vestit amb classe, ulleres de sol que sobresortien de la butxaca de l'americana i aquell somriure serè i fascinant d'aquells que creuen que el món és la seva sala d'estar. La va anomenar pel seu nom. La tractava de vostè. Li va demanar permís per entrar i Clara Frontissa va pensar que el gelat amb l'Agnès sempre es podria tornar a congelar. «Passi, segui, ¿un cafè?». Sempre s'ofereix un cafè a algú que el que desitja són moltes altres coses. L'home li va parlar del seu fill i això va posar Clara Frontissa en guàrdia. Però aviat es va relaxar: l'home del cafè i del somriure era un buscatalents esportiu. Feia dies que s'havia fixat en la forma de jugar del seu fill de 10 anys, en el seu driblatge, en els seus ossos, en la noblesa amb el contrari, en l'esportivitat, en les ganes de no donar- se mai per vençut. Li venia a proposar un tracte. Un important club americà estava disposat a fer-li un contracte al seu fill. S'entrenaria allà i sempre pertanyeria a aquell club amb vocació campiona. El contracte era per al xaval, però tota la família se'n beneficiaria. Perplexa i espantada, Clara Frontissa va acompanyar l'home fins a la porta. «Pensi-s'ho. El seu fill és un diamant en brut».

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Sufocada encara per la notícia, Clara Frontissa va buscar a l'atles universal la ciutat en què el seu fill, per designi futbolístic, els havia de treure de la misèria. Podia estar bé. El nen tindria bones escoles i la vida podria recomençar. Va tornar a sonar el timbre de la porta. Era un altre home, molt semblant a l'anterior. Aquesta vegada no era el somriure, sinó la mirada la que furgava com un filaberquí en la mirada sorpresa de Clara Frontissa. Altre cop el «¿puc entrar?» i el «¿vol un cafè?». I l'home que li diu que en una ciutat francesa estan prestigiant l'esport de la petanca i que s'han fixat en les virtuts del seu pare. El club estaria disposat a fitxar el veterà petanquista i a muntar-los una magnífica vivenda i assumir l'escolarització del nét. «Pensi-s'ho. El seu pare és una llegenda viva de la petanca».

Clara Frontissa ha servit a taula el seu fill i el seu pare. No diu res. Li expliquen les seves gestes. «He marcat cinc gols, mama». I el seu pare: «Filla meva. Sóc el rei de les boles. Et porto 50 euros de les apostes guanyades». En aquell moment truquen al timbre. És la tercera vegada en el mateix dia. Un telegrama de la Unió Europea. Li ofereixen un contracte fix d'intèrpret. Una pasta. Un acte de confiança. Tu vals, Clara. És clar que vals. Per fi alguna cosa que no depèn dels altres. Reunió familiar. «Fill. Papa. Ens en anem a Brussel·les. Oblideu-vos del futbol i de la petanca. Comencem una nova vida ». I el pare i el fill, tot i que callats, li donen les gràcies.