Pares sense fills

Acabava de cantar Only you,i mentre m'aplaudien ja només em quedaven uns pantalonets de pell de lleopard que em cobrien l'únic cobrible. Peter va aparèixer entre les cortines del teatret: «¡Vine i segueix-me!». I, ja al camerino, em vaig desposseir de les malles i em vaig desmaquillar amb pressa, perquè a Peter no li agradava esperar i els seus desitjos eren ordres per a mi. Peter era el meu nòvio, però no li agradava esperar i els seus desitjos eren ordres per a mi. Peter era el meu nòvio però no li agradava que l'hi digués en públic, perquè en aquells primers anys 70 es podia ser comunista, es podia ser hippy, es podia trafiquejar amb tot tipus de merda, però ser gai estava mal vist. I Peter, després de l'amor, em va dir que ja no podia suportar veure'm exhibint el meu cos en aquell misteriós cabaret de Zuric, que tenia plans per a mi i que a mi el que em convenia era anar-me'n a l'exèrcit d'un país llunyà.

Primer no el vaig entendre. Però Peter no era dels que volien ser entesos, sinó que en tenien prou de ser obeïts. Per això, al cap d'una setmana, em vaig trobar en la foscor del túnel de Sant Gotard i em van rebre la llum resplendent de la Padània, les oliveres de la Toscana i l'alegria dels italians. Roma m'esperava. I a Roma no em va costar gaire demanar un taxi i dir-li que em portés a la Ciutat del Vaticà. En una de les portes laterals em va rebre un home vestit de pallasso: «Em dic Pietro. Jo tinc les claus de tot el que hi ha aquí. ¡Vine i segueix-me!». I el vaig seguir i em va fer entrar en una classe i allà vaig demostrar que sabia llengües. I després, al camp, també vaig demostrar que sabia disparar. I en les classes de defensa personal, els vaig fer caure a tots. Tres mesos després, Pietro em va portar al modista i allà em van emprovar el vestit de pallasso que em convertia en membre de la Guàrdia Suïssa. Vaig assajar tres o quatre passos de desfilada, vaig fer piruetes amb l'alabarda, i la nova promoció es va presentar davant el Papa. Un home gran, de mirada d'ocell, que va morir al cap de pocs dies. El mateix va passar amb un simpàtic Papa que venia de Venècia. Una nit, després de sopar, va començar a sentir un profund mal de panxa i, al cap de dos dies, el somriure del Papa es va esvair. M'estaven durant poc els meus caps. Però al final, després de moltes deliberacions, van elegir un nou Papa destinat a durar, perquè era molt jove. Després de l'entronització, de nou la desfilada. I el Papa que es va fixar en mi i em va dir: «Vine i segueix-me». I me'n vaig anar amb ell a prendre cafè i em va preguntar d'on venia. Perquè el cert és que, encara que jo fos bastants anys més jove, la veritat és que el nou Papa i jo érem pràcticament iguals. El nou Papa em feia entrar cada dia al seu despatx i parlava per a mi i jo prenia notes. Em va dir que sempre anava bé tenir un doble i que m'havia elegit a mi. Amb els meus coneixements de boy al tuguri de Zuric, vaig aprendre a maquillar-me com Sa Santedat. Em van apujar el sou i vaig deixar d'anar vestit com un pallasso. Ben al contrari, vaig aprendre a vestir-me amb estoles, sotanes i capes pluvials, a portar correctament el solideu al cap i a lluir la tiara per si de cas.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La veritat és que també aquest Papa va durar molt poc. Un dia, a la mateixa plaça de Sant Pere, un turc pèrfid li va descarregar uns quants trets. Ja a les seves habitacions, el Papa va morir, però abans de fer-ho va deixar disposat que jo ocupés el seu lloc i que m'obeïssin com si es tractés d'ell.

I així va ser com vaig començar a viatjar i a excomunicar els de la Teologia de l'Alliberament. I fins i tot vaig aconseguir que els comunistes se n'anessin de Polònia, que això a ell li hauria agradat. I així van passar els anys. Pietro va morir atropellat per una calessa i al meu estimat i oblidat Peter el van trobar al parc de les xeringues de Zuric, tombat per l'heroïna i la sida. Vaig resar per ells i també vaig començar a resar per mi. Perquè una nit vaig somiar que se m'acostava sant Pere, el que de veritat tenia les claus del cel, i que em deia el mateix de sempre: «¡Vine i segueix-me!». I llavors jo el vaig seguir mentre la meva gent encenia petites espelmes davant la clínica. Ara em volen fer sant i, mentre estic a l'espera de l'esdeveniment, em dedico a ensenyar-los als àngels els passos d'Only you.