Tots els vins són bons

Hi va haver un temps en què es va fer una verdadera exaltació patriòtica del vi. Semblava com si la sang catalana sorgís de les ampolles i inflamés els que en bevien amb l'esperit dels almogàvers. Alguns nacionalistes de la primera hora feien el possible perquè això fos així. Arribaven al restaurant i retreien al cambrer l'exigua carta de vins catalans. No es tractava d'un problema de qualitat, sinó més aviat de desconeixement. Actualment s'intenta donar resposta a l'escàs èxit dels vins catalans a Catalunya i de la invasió de les denominacions foranes. En parlem amb tres persones dedicades a la producció i a la comercialització. Les vinyes del Penedès auguren una collita ubèrrima. Però el comercial català, amb el pessimisme tradicional que ens embarga, manté que per bo que sigui el vi existeix un autoodi que va des del Barça fins a les belles arts, des del marisc fins al vi.

Callem un instant i tastem amb serietat el producte. Tots coincidim que és un vi excepcional, però alguna cosa està passant perquè el que és bo es menyspreï sempre que estigui massa a prop nostre. Un dels experts comenta: «També va passar amb els Bordeus i els Borgonya. Però han caigut en desgràcia. ¿Per quin motiu en canvi es manté aquesta primacia espanyola sobre els cellers catalans?». L'altre expert recalca que la cosa va a pitjor per als cellers locals. Mentre que el consum de vi català es manté en el 26%, la suma dels Rioja, els Ribera de Duero i els Rueda sobrepassa el 60%. I no pot ser pel preu, que aquest s'ha anat mantenint en unes xifres molt raonables. M'atreveixo a anar una mica més enllà. «Amics meus. ¿I no pot ser que la política comercial dels nostres competidors és més eficaç que no pas la nostra? Allà on abans arribava un conseller i exigia al sommelier més atenció als vins catalans, avui en dia arriba el comercial de Castella o de la Rioja disposat a seduir el cambrer i els transmet la seva seducció al consumidor perquè aquest sedueixi al seu torn el client. Només estem parlant de vi, no d'un nou passaport».

Potser les coses són així de fàcils. Ni boicot -que n'hi ha- ni qualitat -que està molt repartida. Del que es tracta és que el client respongui ràpidament a la nostra oferta. És coneguda la tàctica d'una famosa companyia de carburants que va veure com el consum de les seves marques s'havia disparat només exigint als expenedors que, a l'obrir el tap del combustible, es limitessin a preguntar al client una cosa tan simple com «¿Ple?». I la majoria, conscients que tard o d'hora haurien de repetir l'operació, deien que sí.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En el cas del vi estem parlant de qualitat. I de la qualitat hem passat a la denominació d'origen. Es fa gala de criteri científic però no és gaire encoratjador per al consum. La gent se sent més atreta per la qualitat d'una marca que no pas per la distinció d'un terreny. Les marques que es firmen amb el nom de l'elaborador impliquen un repte de confiança. Potser això és el que s'espera de cada ampolla, no tant l'esperit de la terra sinó l'emoció d'una estirp de gent que ha anat fent millorar el seu producte.

Ens en anem, perquè ja ha arribat l'hora d'anar-se'n. El verd clar dels pàmpols fa del Pe-nedès una composició pictòrica. Ficar-se el paisatge a la boca hauria de ser més atractiu que no pas el vi arribat de tan lluny que ha nascut amb el sol castellà i ha arribat aquí quan el vi ja s'havia  enfosquit.