Un any guanyat

Un parell de mesos abans de la seva partida, el Job va decidir que ja era hora de conèixer molta gent. Havia trobat una curiosa feina per a una gran companyia de documentals de fauna i flora. Una petita illa fora del món conservava un biòtop peculiar i la gran cadena l'enviava allà per seguir l'evolució dels animals i de les plantes durant un llarg any.

Convençut que acabaria parlant amb les foques i abraçant-se als pins, el Job va consagrar aquell parell de mesos a conèixer gent, a seduir i sentir-se seduït, a recollir targetes, números de telèfon i cartes personals que demostraven que alguna cosa havia nascut entre ell i les persones. Va comprar una capsa de fusta, bonica com els records, i hi va anar dipositant tots els números, els noms, les adreces.

No va trucar mai a cap persona de les que estaven esperant a la capsa, que anomenava el podridor. S'hi s'estarien durant el llarg any de la seva estada a l'illa. I només en sortirien un any després, quan comencés l'experiència de comprovar si, a pesar de l'any, algú el recordava o si, contràriament, el Job i les seves seduccions també s'havien podrit en el record.

Van passar els mesos. El nàufrag voluntari, efectivament, íntim amb les foques, es va abraçar als troncs i va cultivar l'amistat d'albatros i crancs. De tant en tant un hidroavió de la companyia recollia el material filmat i li entregava cintes verges. Es quedaven uns quants dies en els quals el Job tornava a desenvolupar l'ús de la parla amb altra gent com ell. No li portaven mai correu. Ni tan sols notícies enormes. Allà no hi havia guerres ni passaven els segles.

Al Job el confortava saber que una vella tortuga li hauria pogut explicar la independència de Cuba o fins i tot els afusellaments de la Moncloa durant la guerra del francès. La història natural és molt més lenta que la història humana. I el que és més important: la història natural sempre deixa empremta, no es podreix mai, perquè una cosa porta l'altra i, a més, de la terra i l'aigua en sorgeixen molts camins.

Es va acabar el reportatge, les foques van udolar i els arbres van bressolar les copes. Quan el Job va tornar a la ciutat, va tenir una setmana d'atordiment. Però tenia els noms en el podridor. Homes i dones que havien viscut les seves vides i que en un any s'havien convertit en un secret per al Job. Va trucar per primera vegada: «¿Job? No me'n recordo. Vostè es deu equivocar». Un paper menys. Altres vegades la veu que apareixia a l'altre costat era d'una persona delegada: «¿Merche, diu vostè? Deu voler dir Doña Mercedes. No senyor, la directora general està reunida».

En altres ocasions responien a la trucada veus ploroses, confoses, que cridaven al telèfon dient: «¡T'he dit que no em truquis més, cabró! », I el Job, que sabia que ningú l'odiava i que aquella ira era per a un altre, se sentia llavors amb ganes de tornar a veure-la i de penedir- se d'haver-la deixat en mans d'algú que no la mereixia. En una altra ocasió, l'àvia d'un d'aquells noms li va agafar l'encàrrec mentre un nadó bramava a l'altre costat del fil. «La vida a la ciutat va molt de pressa», va pensar el Job. «L'espècie es reprodueix més ràpidament que a l'illa».

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Quedaven pocs papers amb números i el Job començava a estar cansat. Un any converteix els records en biodegradables. La vida està feta de petits moments, però es marceixen aviat i s'esvaeixen sense fructificar. Es va mirar al mirall. El seductor de feia temps ara era un home colrat pel vent i el sol, barbut i company del món i de les aus, de les foques i de les onades. Li tocava anar a caçar una altra vegada i no li venia de gust. Altra vegada asseure's, prendre una copa, potser una altra, aguantar la narració de la vida tan reiterativa de totes les seves preses, despertar-se una altra vegada entre el paisatge desconegut d'una pell usada. Va inspirar profundament, es va posar l'abric de quan encara era elegant i es va disposar a sortir.

Amb la mà a la porta va sonar el telèfon. Era la primera vegada en més d'un any que escoltava aquell timbre. Va despenjar amb cautela: «¿Job? ¿Ets tu? Bé, potser no et recordes de mi. Ens vam veure fa un any i em vas donar el teu telèfon. Fa un any que no sé res de tu. Però ara m'agradaria veure't una altra vegada». Al fons del podridor una cosa semblant a una flor havia crescut entre els filaments del paper.