«A sobre de mares, ens toca el rebre»
Em pregunto com hi pot haver algú que consideri raonable que en una entrevista de feina, la candidata acabi confessant que s'ha lligat les trompes i que l'empresa pot estar tranquil·la perquè no pot tenir més fills. ¿Coneixem d'algun cas en què un home hagi fet el mateix i hagi informat detalladament el seu reclutador, en la fase final del seu procés de selecció, que s'ha sotmès a una vasectomia?
Ens hauria de caure la cara de vergonya pel fet que la major part de dones que s'enfronten a processos de selecció hagin de respondre a preguntes com «¿té parella o està casada?» o «¿li agraden els nens?», «¿quins plans familiars té?» o «¿si hagués d'escollir entre feina o família, què triaria?». Encra més, és escandalós que aquestes mateixes preguntes no es realitzin als candidats masculins. I definitivament, és d'un cinisme inacceptable que s'argumenti que és natural que sigui així, perquè són les dones les que assumeixen normalment l'atenció de familiars i això impacta en la seva dedicació i productivitat.
En aquest context, és important que no oblidem alguns punts bàsics. I més, després que recentment una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Canàries hagi condemnat una empresa per incloure en el seu procés de selecció aquesta mena de preguntes i que no hagi contractat una candidata que, malgrat ser competent, era mare de dues filles, un defecte professional que no tenia, tot i ser pitjor, la candidata que finalment va resultar elegida.
Una societat sòlida es forja des del respecte absolut a les persones que la integren i des de l'assumpció conscient que les tasques i funcions que redunden en el seu benefici s'han de compartir. La nostra intimitat no pot claudicar davant un procés de selecció, perquè la situació familiar i personal de cadascú és aliena als coneixements i competències que requereixen la major part de treballs que s'ofereixen.
El pes dels estereotips que discriminen les dones pel seu potencial de gestants i cuidadores és indecent, mesquí i miop. Perquè relega a un segon pla les emocions i la qualitat de les relacions interpersonals, perquè alimenta espais des dels quals el poder es lucra a costa de la dependència i perquè dilapida talents.
Davant d'això, ens queda l'educació, el canvi cultural, la resistència i el poder de la llei, cadascun amb els seus tempos i el seu dispar impacte. Avui m'aturo en aquest últim, amb un ànim clar de denúncia. La condemna que va dictar el Tribunal en el cas de Canàries va ser el d'una indemnització de 3000 euros. ¿Això és el que val la igualtat? En qualsevol cas, aquest és el cost empresarial per discriminar. ¿On queda el paper coercitiu i dissuasori de la llei?
