Un home que no se'n va

Un dia, a Castro del Río, m'havia de tallar els cabells. Vaig explicar-li al barber que sóc fill i nét de castreños que, com una gran part dels emigrants del poble, van anar a parar a Terrassa. El barber em va dir que ell tenia molts vincles amb Terrassa, parents i amics, i que de fet quan tenia 15 anys havia comprat el bitllet per anar-hi, però que quan ja era dalt de l'autobús, a la sortida de Castro, va aparèixer la seva mare, es va posar a plorar i gairebé el va tibar de l'orella perquè no la deixés sola. S'hi va quedar. D'això en feia ja una pila d'anys. Un moment clau a la seva vida. No sabia com hauria estat la seva vida a Terrassa. I a Castro no li anava malament, fent de barber.

¿Per què d'un mateix poble, en un mateix moment, de dues persones de la mateixa edat i de perspectives de futur semblants, una emigra i l'altra no? Doncs de vegades perquè puja la seva mare a l'autobús i l'agafa per l'orella. Per a un noi de Castro de 15 anys, als seixanta, anar-se'n a Terrassa era una perspectiva natural, ben situada en el catàleg de les opcions vitals, més que no pas quedar-se. L'emigració és un fet individual, però sempre en un marc col·lectiu. En les migracions, com en els estols d'ocells, de vegades sembla que es posin en marxa simultàniament en persones diverses una mateixa crida, un rellotge biològic. L'emigració és una decisió personal, però hi ha corrents migratoris.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Òbviament, el principal marc és l'econòmic. La gent se'n va buscant feina i futur, quan no en té. Però hi altres marcs, potser menors. La gent se'n va dels llocs on creu que no té cap horitzó, i això no és només laboral. Se'n va dels llocs on s'ofega, on la seva naixença determina massa el futur, on se sent marcada. No s'entén l'emigració andalusa dels cinquanta sense l'efecte, no tan sols econòmic, de la guerra. I la gent se'n va on creu que hi ha horitzó, a més de feina. Allà on creu que pot tornar a començar millor. Emigrar és sempre perseguir un somni (que no sempre correspon a una realitat).

Quan apareix la possibilitat i la necessitat de marxar, ¿per què no marxes? La por al desconegut, no deixar sols els pares grans (això pesa molt), estar molt trenat a una societat, uns costums i una xarxa social... El meu barber de Castro podria ser avui el meu barber de Terrassa. Va anar a cara o creu. I segons amb qui s'hagués casat a Terrassa, a quin barri hagués anat a viure, com li haguessin sortit els fills, potser no ens hi hauríem trobat mai o potser ens hauríem trobat a un míting sobiranista. Són atzars encadenats. El primer, quedar-se a l'autobús o baixar. Renéixer a Terrassa o no deixar sola la mare. Suposo que sempre ha anat així, també avui, entre els que vénen i els que se'n van d'aquí. En certs moments, anar-se'n a fer les Amèriques (en qualsevol versió) entra a formar part de les opcions naturals d'una persona. Per l'atracció de les Amèriques i per l'absència d'horitzó al lloc d'on ets. Alguns se'n van, sovint els més agosarats. Alguns es queden, no sempre els més atemorits, de vegades els que tenen més lligams. Dels que se'n van, a alguns els va bé i a uns altres no. Dels que es queden, ben igual. Però això ja no és l'emigració, és la vida.