Iglesias i Cambó

Sobre la suavització del programa econòmic de Podem s'ha escrit molt. El partit universitari s'ha adonat que, si aspira al poder, convenen alguns ajustos de realisme, encara que segueixi sense resoldre incògnites. Una cosa similar o més acusada ocorre amb les propostes polítiques. En les entrevistes que Pablo Iglesias ha tingut amb Jordi Évole, Ana Pastor, Mònica Terribas i diumenge passat en aquest diari, amb Enric Hernàndez, el líder del nou partit exhibeix una notable capacitat per fugir de compromisos sota genèriques fórmules de radicalitat democràtica, que apel·len a la «voluntat de la gent».

Podem ha aconseguit ser vehicle gairebé en exclusiva de l'afartament ciutadà, sigui del PP, del PSOE, d'IU, PNB, CiU o de l'abstenció. En definitiva, de les ganes de clavar una puntada de peu al tauler. El que passa és que després no és clar que tots vulguin jugar al mateix. Uns preferiran els escacs, altres, les dames o el mah­jong. I definir-se compromet, si vols pescar a tot arreu. ¿Monarquia o Repúbica? pregunta Hernàndez, i Iglesias respon que això és fer-li el joc a la casta. ¿Esquerra o dreta? Doncs no: a dalt i a baix. ¿Dret a decidir a Catalunya? Per descomptat, previ període constituent a Espanya. O sigui, que si el conjunt dels espanyols, en ús que la seva radicalitat democràtica, decideixen que la sobirania és indivisa, doncs els catalans, tant si els agrada com si no, ho hauran d'acatar. No fa falta ser profe d'universitat per saber que 46 milions són més que set. I sempre amb l'expressió d'«està claríssim», que és el tòpic per amagar el que no vols dir.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Fa gairebé un segle (1918) Cambó va encunyar la famosa frase: «Monarquia, República? Catalunya». Ideal per no mullar-se. Va ser protagonista encara durant més d'una dècada, però quan va arribar l'hora de clavar la puntada de peu al tauler (1931) va venir Esquerra Republicana, fundada com Podem mesos abans, i se'l va cruspir.

Ningú per darrere

Podem té ara l'avantatge de ser l'onada. Ningú empeny des del darrere. Això li dóna marge, almenys fins després de les eleccions. Però pel bé de la democràcia convindria que fes honor a aquesta onada que representa. I que es mullés.