Molt més que un cineasta

Quan Orson Welles va realitzar Ciutadà Kane, el film que durant molts anys ha encapçalat el rànquing de les millors pel·lícules de la història del cine, tenia a penes 25 anys. En aquella data ja era, no obstant, una estrella del teatre d'avantguarda novaiorquès i havia commocionat els Estats Units al narrar una suposada invasió marciana amb la seva emissió de La guerra dels mons. La llegenda diu que, als sis anys, ja interpretava El rei Lear. El cert és que les seves versions teatrals d'un Macbeth, protagonitzat per actors negres i ambientat a Haití amb fetilleres de vodú, o un Juli Cèsar trasplantat a la Itàlia de Mussolini amb uniformes feixistes anticipaven el talent i la gosadia que es revelaria en les seves pel·lícules posteriors. No s'ha d'oblidar que, abans de rodar Campanadas a medianoche en escenaris espanyols, ja havia posat en escena en dues ocasions aquest muntatge de textos shakespearians. En la versió estrenada a Boston, el 1938, abans de Ciutadà Kane, l'escenari era una plataforma giratòria on els actors es movien i canviaven de decorat com si es tractés d'un muntatge cinematogràfic. I recentment s'han recuperat, per una altra part, les imatges que va rodar com a pròleg per al vodevil Too much Johnson amb indubtables gestos de complicitat al cine d'avantguarda soviètic, a l'expressionisme alemany o a l'slapstick dels còmics del cine mut.

L'home del micròfon

La ràdio va ser, per a Welles, un mitjà en què des de molt jove va aprendre a modular la veu, a imitar accents com els que en el cine aplicaria a un Macbeth escocès i a l'exòtic Mr. Arkadin o a narrar històries clàssiques desdoblant l'acció entre el protagonista i un narrador omnipresent. Dràcula o L'illa del tresor podrien haver seguit el camí que El cuarto mandamiento va recórrer des de les ones fins a la gran pantalla. Harry Lime, el suggerent protagonista d'El tercer home va realitzar, en canvi, el trajecte invers al prolongar la seva popularitat des del cine fins a un serial radiofònic. A mitjans dels anys 50, les seves col·laboracions en antena van donar pas a l'exploració de la televisió, un mitjà en alça que va utilitzar per proposar noves històries. Moltes d'elles l'incloïen a ell en pantalla, a manera dels narradors dels socs àrabs però també com a banc de proves per a futurs assajos cinematogràfics, com Fraude o el seu inacabat Don Quixot.

Notícies relacionades

Un segle amb Orson Welles

Twitter era una cerveseria de Múnic

Si es revisen les hemeroteques, durant els anys 40 apareix un altre Welles articulista que, en encesos textos escrits per a la premsa diària, feia campanya en favor del liberalisme i de la reelecció del president Roosevelt.

Per últim, hi ha també un Welles prestidigitador, un mag que va actuar en diversos escenaris i va deixar inacabada una pel·lícula amb espectaculars trucs com els que portava a terme, d'una manera menys ostentosa, gràcies al muntatge cinematogràfic al fer coincidir a la pantalla escenaris geogràficament impossibles. A Campanadas a medianoche, per exemple, la coronació d'Enric V comença a la col·legiata de Cardona, segueix a Santa María de la Huerta, a Medinaceli, i culmina davant de la façana de l'església de Santo Domingo, a Sòria. El cine va ser, certament, el mitjà en què Welles va integrar tots els seus coneixements i habilitats però també és cert que els seus films no serien com són si ell no hagués estat molt més que un cineasta. I així s'haurà de reconèixer, en la commemoració del seu centenari, per valorar en tota la seva grandesa un dels grans artistes del segle XX.