La nit dels nens bons

Les nits com la d'avui, anava amb els meus cosins a la cavalcada i el rei Baltasar es destenyia darrere les orelles. A la plaça Major no es veia res, però els caramels ens anaven a parar al cap i alguns nens emprenedors ens empenyien per agafar-los abans que toquessin el terra. Després ens reuníem tots a casa dels avis. Entràvem a la sala de la moqueta verda, que només s'obria en les ocasions especials, i allà hi havia els regals. Era molt estrany, perquè el padrí i la padrina de cada nebot estaven especialment preocupats per si el regal que havia rebut el seu fillol en realitat li agradava.

Després vaig descobrir una cosa. I ho vaig descobrir dues vegades. La primera, m'ho va dir un company de classe al qual em vaig resistir a creure. Creure'l implicava acceptar que els meus pares i oncles i avis m'havien enganyat, quan precisament ells em van ensenyar que no podia mentir. Si deia mentides, asseguraven, els Reis em portarien carbó.

Llavors es va establir una relació estranya amb la família: els petits fèiem creure els grans que els crèiem. Al mateix temps ells creaven la nostra il·lusió i nosaltres no volíem trencar la seva il·lusió d'il·lusionar-nos.

Notícies relacionades

¿Soc culpable?

Eleccions decisives als Estats Units

Els adults intenten preservar la innocència dels nens i els nens juguen a preservar-la. Quan deixes de ser un il·lús, entens el company de classe que un dia et va explicar el secret. Entens la seva enveja. Insisteixes i inventes nous motius per creure: en Déu, en els prínceps blaus, en la política, en John Lennon. I quan un escèptic et diu «tot és un muntatge», li atribueixes aquesta mateixa enveja. Prefereixes culpar abans aquells que et van desenganyar que no  l'artífex dels teus desitjos.

Per això, al final de tot, també acabes convencent els teus fills. Perquè a l'ordir la mentida en realitat estàs tornant a creure. Tornes a ser aquell nen que s'emocionava a casa dels avis al veure la sala de la moqueta verda plena de regals perquè s'havia portat bé.