Recorrent a les hemeroteques

M'he passat més de mig segle remenant i capbussant-m'hi: aquí, a Anglaterra, a Cuba, a França, als EUA. Han estat milers i milers d'hores, les més in­fal·li­blement emocionants que he conegut. I això perquè la investigació biogràfica té un fort component detectivesc i, fins i tot diria cinegètic, amb les seves decepcions, els seus moments morts, els nous materials que van aflorant i les seves tremendes excitacions a l'hora de la troballa. Es tracta de perseguir, costi el que costi, durant el temps que faci falta, una dada o una informació tan esmunyedissa com essencial per entendre més bé el biografiat. Quan per fi acabes trobant la presa -i moltes vegades l'intent es frustra- l'excitació pot arribar a cotes gairebé orgàsmiques.

Un sol exemple. Jo sabia que l'avi de Salvador Dalí s'havia suïcidat a Barcelona, en un accés de bogeria, llançant-se a un pati interior d'una casa de la Rambla. Calculava que el trist esdeveniment havia passat a mitjans de la dècada dels vuitanta del segle XIX, però no hi havia més pistes o almenys jo no les tenia. M'imaginava que alguna cosa devia haver sortit sobre el cas en la premsa. Però, ¿per on començar? Per sort l'Hemeroteca Municipal de Madrid albergava una col·lecció completa del Diario de Barcelona, que va resultar ser de format petit i bastant manejable. Vaig decidir emprendre la recerca el 1883 i procedir metòdicament, pàgina a pàgina, setmana a setmana, mes a mes. No vaig trobar res el 1883, res el 1884, res el 1885. Creixia la meva desesperació, el temps invertit ja era considerable. Gairebé decidit a tirar la tovallola, vaig resoldre seguir un any més. I un dia, a l'entrar a l'abril del 1886 (eren els temps de la febre de l'or borsària), vaig trobar de sobte l'evidència buscada: una esquela anunciant la sobtada mort a Barcelona de Galo Dalí Viñas a l'edat de 37 anys. Amb la data a la mà, trobar més dades a la premsa va ser qüestió de minuts. S'amagava en els reportatges del succés -alguna pressió hi devia haver- el nom de l'«in­feliç dement» que durant dies havia pertorbat la pau dels seus veïns fins que, cridant que el perseguien, es va sortir amb la seva. I, pel que li tocava a la família del finat, es va imposar el silenci més absolut sobre la qüestió, com si l'avi Galo s'hagués mort al llit.

El pintor només es va assabentar cap als 26 anys de la veritat del cas, i amb el terror subsegüent, ja que sospitava que havia heretat una tendència paranoica. Ara en tenia la prova contundent. Que sapiguem, no va revelar mai als seus millors amics, entre ells Lorca i Buñuel, amb la possible excepció de Gala, el terrible fet, que amaga a més, malgrat el títol, en la seva Vida secreta.

Avui, amb la digitalització, m'hauria estat fàcil trobar bastant de pressa el que buscava. Es tracta d'una revolució total. Un amic meu que viu a Màlaga -però que igualment podria ser en qualsevol punt del globus- està revisant, a la seva pantalla, totes les referències a Pablo Picasso aparegudes a la premsa espanyola de la preguerra. Abans la tasca hauria resultat pràcticament impossible; hauria requerit cinc anys o més d'immersió en les hemeroteques de Madrid i Barcelona a més a més de les de províncies; i hauria costat moltíssim diners. Però avui gairebé tot es resol quedant-se a casa i fent anar unes tecles. Resulta inconcebible que sigui així. No és qüestió, però, únicament d'avantatges. Si guanya en rapidesa i eficàcia la recerca, es redueix, per contra, i de manera dràstica, l'enriquidor contacte humà que abans comportaven aquesta mena d'indagacions: converses al cafè del costat, intercanvi amb el personal dels centres, inesperades amistats amb altres indagadors...

Motiva aquestes reflexions l'ús eficacíssim que, al llarg del finalitzat 2014, han fet El intermedio, La Sexta noche i Salvados, no tant de les hemeroteques periodístiques com de les audiovisuals, facilitant per a milions de televidents la recuperació de les bestieses i mentides proferides en tal moment o en tal altre pel polític o el corrupte de torn.

En l'era de la informàtica no s'oblida gairebé res, queda registrat quasi tot. I el perill que algú recorri a l'hemeroteca i et recordi exactament el que has dit en tal compareixença o en tal altra, i amb quins gestos, és constant. Els espais esmentats han fet una immensa contribució a la salut pública del país, potser sobretot el de l'impagable Gran Wyoming, ja que no hi ha res com la sàtira perquè els errors s'esmenin.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Tot indica que les hemeroteques tindran un paper fonamental en les apassionants campanyes electorals que aquest any ens vénen al damunt. Avanço que les disfrutarem al màxim. Feliç 2015.

Escriptor.