Sergio, un luxe
Fins i tot quan l'Espanyol perpetra un partit com el d'ahir, cada vegada que veig una jugada de Sergio García penso que és un luxe per al futbol català poder disfrutar d'ell. Ja no es tracta només de la seva habilitat a l'àrea, sinó que, en un equip tan faltat d'organitzador com el blanc-i-blau d'aquests temps, Sergio arrenca les jugades des de tan enrere que en ocasions es diria que s'ha proposat substituir Verdú, Javi Márquez o Iván de la Peña.
Desenes de vegades m'he picat al pit en senyal de penitència pel meu escepticisme inicial, que em va portar a considerar exagerats els esforços de la directiva per incorporar-lo, uns esforços que van incloure un viatge llampec de Collet a Sevilla, i la firma d'una clàusula estranya i lleonina a favor del Saragossa. Que confós que estava, i que valuoses que van ser totes les gestions perquè avui puguem tenir a l'Espanyol un dels dos o tres futbolistes catalans que estan més en forma de l'actualitat. Per alguna cosa és el capità de la selecció de Catalunya, amb tot el mereixement. Difícilment ningú pot discutir la seva motivació jugant amb la samarreta de les quatre barres, una cosa que, com sabem, no poden dir tots els futbolistes que han estat cridats per jugar-hi. Pel bé de l'esport català, espero que segueixi en actiu molts anys i que sigui el capità de la selecció, sobretot si algun dia aquesta arriba a jugar alguna cosa més que un partit de diversió.
No volia deixar passar l'oportunitat de lluir el meu entusiasme i orgull pel futbolista català, del Bon Pastor, malgrat que en aquest primer partit de l'any el seu talent no va poder compensar el totxo general de l'equip.
Il·luses esperances
Notícies relacionadesL'Espanyol va tornar a ser aquell equip que sap posar-nos la mel als llavis i, tot seguit, fer-nos empassar un cullerot d'oli de fetge de bacallà que ens purgui de les nostres il·luses esperances de viure un període de més de quatre o cinc partits brillants o, com a mínim, resolts amb efectivitat. No. Es coneix que això, ara mateix i des de ja fa uns anys, és un somni més impossible que entendre un anunci de cotxes.
Contra l'Eibar no va carburar ni la defensa ni l'atac i, creguin-me, d'aquesta manera sol ser molt difícil guanyar, per més genialitats que intentés fer el capità. Van fallar els defenses en els dos gols, i no la van encertar gairebé mai els davanters en el seu objectiu. Va quedar clar que Sergio González treballa amb uns mitjans tan precaris que qualsevol petit trencament en el dibuix principal pot resultar terrible; ahir van faltar Lucas Vázquez i Stuani, i l'entrenador es va veure obligat a muntar uns estranys equilibris per formar l'alineació, cosa que, potser, va contribuir al fiasco. Hi ha millors formes de començar l'any; per sort, només som a 4 de gener.
