Els efectes col·laterals d'un atemptat
El que faltava. Els que han perpetrat l'atemptat contra Charlie Hebdo tenien com a principal objectiu intimidar i, idealment, tensar encara més la societat francesa. Però aquesta acció tindrà efectes col·laterals. Un acte d'aquesta naturalesa i amb aquesta posada en escena tindrà repercussions a l'altre costat del Mediterrani. Dos tipus de lliberticides -els terroristes i els règims autoritaris- buscaran obtenir rèdits d'aquest atemptat.
Els grups que avui s'emboliquen en la bandera negra de l'Estat Islàmic han escalat posicions en la llista d'enemics públics globals. Per a això no hi ha res millor que un clima de terror també global. Com més por, més publicitat, més efectius i més finançament. És cert, però, que no sabem encara si existeix cap llaç entre aquesta organització i els responsables de l'atemptat de París. Però poc importa. El públic europeu fa mesos que escolta advertències sobre el retorn de combatents de Síria, sobre com bullen les xarxes socials en suport d'aquesta organització i sobre possibles atemptats a les grans ciutats europees. Per molts, el missatge que deixarà l'atemptat d'ahir és que l'amenaça terrorista ha tornat a Europa, si és que alguna vegada se n'havia anat.
Els que també poden estar d'enhorabona són els règims autoritaris i els poderosos aparells de seguretat del Nord de l'Àfrica i l'Orient Mitjà. Res més còmode que transmetre a la seva pròpia població i als seus socis europeus que han d'escollir entre seguretat i llibertat. Segur que en les últimes hores s'han multiplicat els oferiments de col·laboració als països occidentals per contenir i eradicar un enemic comú. Després dels atemptats de l'11-S, Ben Ali, Mubàrak i Gaddafi van oferir la seva col·laboració per combatre Al-Qaida. Una nova fornada de dirigents ho estan fent ara en la lluita contra l'organització Estat Islàmic. Moments i organitzacions diferents, però la lògica i els resultats són semblants.
La lluita contra el terrorisme és la millor excusa per aturar processos d'obertura política, per reprimir tota mena de dissidents, per silenciar crítiques internacionals i, en general, per augmentar el temor dels seus propis ciutadans davant qualsevol mena de canvi que pugui obrir un escenari de caos.
Per desgràcia, el caos i la violència són avui una realitat en països com Síria, l'Iraq o Líbia. I un record encara viu en alguns països com Algèria, que va patir als anys noranta una dècada negra de violència en què, per cert, els periodistes també eren un dels objectius predilectes del terrorisme. Periodistes i caricaturistes que a molts països de la regió pateixen avui la censura, la persecució judicial i fins i tot la violència física per atrevir-se a criticar i, pitjor encara, ridiculitzar els dirigents dels seus països.
Paradoxes del món en què vivim. Un atemptat que a Europa s'està traduint en una crida unànime a salvaguardar la llibertat d'expressió, en el món àrab pot donar cobertura al fet que se segueixi vulnerant aquesta i altres llibertats fonamentals.
