Si el procés català fos una mera fórmula matemàtica, podríem determinar amb la màxima brevetat possible quina opció, llista conjunta o separada, és la més adequada perquè la transició nacional segueixi el seu camí. Malauradament no ens enfrontem a la senzilla suma de dos més dos, estem davant d’un escenari en què l’ordre dels factors altera el producte.
Potser tu també t’ho has preguntat, quina és la millor opció per a les eleccions anticipades? A dia d’avui encara em costa apostar clarament per una d’aquestes, constato que hi ha votants convergents que no volen votar a gent d’Esquerra. I sectors independentistes que no troben gaire còmode que el seu vot també l’obtingui aquell que durant els últims trenta anys ha procurat mantenir l’estatus autonomista i ha escenificat una cara a Catalunya i una altra a Madrid. Tant l’un com l’altre, al meu entendre, manquen d’empatia. Sense sigles ni polítics, la llista que funcionaria.
En el meu últim article apuntava que la societat catalana sol moure’s per accents, allò que en diuen la teoria dels bessons: a Catalunya hi ha sempre dos de cada, iguals en el fons però diferents en alguna pinzellada. No oblidem que l’independentisme municipalista, fins ben entrada a la dècada dels 90, es va moure en un constant terrabastall. Els accents eren allò que els impedia anar junts. Després d’anys d’organització i serenitat a càrrec de Assemblea Municipal de l'Esquerra Independentista, veiem com una força d’aquestes característiques, la CUP, ocupa tres escons al Parlament i amb una projecció a l’alça.
El fons, tant el d’Esquerra com el de CiU, és la independència. Segons el baròmetre del CEO, el 81,4% dels votants del partit d’Artur Mas volen un Estat independent mentre que el de Junqueras arriba al 90,5%. Les pinzellades, els accents: llista única o no (?), qui té el protagonisme (?), quina opció suma més (?).
On és la CUP?
Des que es va aprovar la data i la pregunta del 9N, la CUP i els seus tres representants han estat, al meu entendre, els polítics que més bé han interpretat el concepte de “política d’Estat”. Resumit en una imatge, l’abraçada entre David Fernández i Artur Mas. Difícil d’entendre per a segons quin sectors, és la imatge que concreta l’esforç d’un partit i uns polítics que ha posat el fons per sobre de l’accent. Quan la porcellana es va esquerdar dies abans de la consulta, amb ERC i ICV-EUiA amb un peu dins i fora, la CUP es va mantenir, en desacord, però hi va ser.
Si el PSOE i PP, a més d’UPyD, saben que poden comptar els uns amb els altres per fer front als reptes del sobiranisme català, perquè la política catalana no pot teixir un eix comú? Caldria preguntar-se, hi ha “política d’Estat” a Catalunya?
Notícies relacionades
