Canvis estratègics en les relacions internacionals
La Xina i Rússia no van de farol
Malgrat litigis passats, les fortaleses emergents de Moscou i Pequín poden conviure sense conflicte
Les desavinences entre Rússia i Occident brinden una oportunitat estratègica per consolidar les relacions entre Moscou i Pequín. I les dues parts semblen decidides a aprofitar-la. Els seus respectius màxims dirigents no solament revaliden l'abast de la cooperació energètica sinó que també multipliquen l'horitzó d'unes relacions que van guanyant en consistència i aprofundiment.
Després de la firma de l'acord sobre el gasoducte siberià (el 2015 s'hauran de pactar els acords sobre subministrament de gas per la ruta occidental), el nou impuls afecta el desenvolupament d'infraestructures (incloent-hi transport i aviació), finances o ciència i tecnologia, amb un full de ruta per diversificar les inversions mútues i acoblar les seves respectives estratègies per a regions clau com l'Àsia central, on guanyen consistència ambiciosos projectes com l'establiment d'un corredor eurasiàtic d'alta velocitat. Cal destacar-ne igualment per la seva importància qualitativa (i quantitativa: 24.400 milions de dòlars) l'acord per a la permuta de monedes. L'ús de divises nacionals només representa actualment el 7% dels seus pagaments respectius.
És sabut que la Xina i Rússia, amb la seva economia en hores complexes, comparteixen visions similars respecte dels principis que han de fonamentar l'ordre internacional en el terreny polític, econòmic i financer. Malgrat això, fins ara, l'aproximació bilateral ha estat cauta, ja que arrossegava una desconfiança basada en vells contenciosos. Superats els litigis fronterers, les dues parts es consagren a establir ponts -i no és un recurs retòric- que uneixin els dos països sobre els rius que abans els separaven. En només una dècada, s'han dissipat els temors més consistents, incloent-hi la tan temuda invasió d'immigrants xinesos a l'Extrem Orient rus, cosa que ha convertit les temps enrere enrevessades disputes en reserves de menor abast. El comerç bilateral va passar dels 20 milions de dòlars el 2005 a gairebé 90.000 milions el 2013, però l'objectiu per al 2020 és arribar als 200.000 milions. La Xina s'ha consolidat com el soci comercial més fort de Rússia en els últims quatre anys. Però encara hi ha més; avui, bona part de la societat russa identifica la Xina com el millor amic del seu país.
Lluny de representar un fet conjuntural, el gir xinès de Rússia, a mesura que es va consolidant i aprofundint, unit a la seva cooperació estreta en el marc dels BRICS o de l'Organització de Cooperació de Xangai, escenifica una complementarietat reflectida en la proliferació de nous vincles que poden dotar d'irreversibilitat l'acostament bilateral. Això vol dir que si bé Rússia i Occident podran en un moment donat arribar a un acord sobre la gestió de la crisi d'Ucraïna (inevitable, tard o d'hora), no sembla probable que d'això es derivi un replantejament a fons per part de Moscou d'unes relacions amb la Xina que, sense ser la panacea, hauran guanyat en aquests anys profunditat bilateral i un abast geopolític més fort.
La millora de la comunicació entre els respectius líders, amb freqüents visites al màxim nivell, i la complementarietat mútua confirmen una relació constructiva i dotada de creixent significació pràctica que pot facilitar la convergència i la integració de les dues parts. Aviat podríem tenir un model de relacions que sustenti una comunitat eurasiàtica a partir de pilars mútuament pactats i distanciats dels que en el seu dia van afavorir l'acostament entre Rússia i la UE en la postguerra freda. Les fortaleses emergents de la Xina i Rússia semblen poder conviure sense conflicte, a diferència de Rússia i la UE, entossudides en un desgast mutu de capacitats. En el primer cas, unes relacions més equitatives doten de sentit la cooperació estratègica.
A més, aquestes noves coordenades poden conferir a la Xina un paper singular en la reconstrucció de les relacions entre Rússia i la UE, incidint en la conformació d'un model que relativitzi la transcendència de la sintonia amb Brussel·les malgrat la reconeguda proximitat històrica i cultural de Moscou amb el Vell Continent. És possible que la Xina no desperti avui tant d'entusiasme al Kremlin com fins no fa gaire passava amb Europa, però l'afany continental per debilitar la projecció del poder rus i la consegüent dilapidació de la il·lusió integradora, aboca Moscou a abraçar aquesta nova Àsia que la Xina va camí d'hegemonitzar. Activat i reforçat aquest vincle, sense pretensions d'exercir doctrinarisme ideològic, establint una cartera diferent de valors comuns i convertides les dues parts en socis en extrem pragmàtics, podria no ser tan fàcil desfer el que s'ha fet.
