S'hauria pogut acabar abans dels 90 minuts

Pensem per un moment que a l'Espanyol, ni que fos de manera inconscient, s'hi havia instal·lat ahir una certa convicció que l'aspecte fonamental de dissabte era sortir amb prou integritat per afrontar el repte versemblant de debò: la tornada de vuitens de la Copa contra el València. Això justificaria que l'equip no fes gairebé en cap moment la sensació de creure que podia ni tan sols empatar; que no aprofités l'expulsió de Coentrao per accelerar el joc; que perdés desenes de pilotes per passades que semblaven sortir de cames sense os; que no xutés entre els tres pals més que una vegada i amb la picardia d'un nounat a la nurserie.

Jugar contra el Reial Madrid a casa seva ja acostuma a ser per a l'Espanyol una d'aquelles ocasions en què a un li agafen ganes d'exclamar: «Senyor, allunyeu de mi aquest calze». Fins i tot en les temporades en què l'abisme era una mica menys vertiginós, per exemple quan jugava la trinitat Tamudo-De la Peña-Luis García, el partit de Chamartín ens deixava amb el rictus en corba descendent, i a vegades amb l'amargura d'haver tingut algun punt a l'abast. I allò de Lardín ja no se'n recorden ni els menors de 40 anys. Què es pot esperar avui dia, doncs, quan les distàncies entre un i l'altre són tan obscenes, fruit de l'escandalosa injustícia d'aquest futbol sense classes mitjanes.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Confesso que em vaig asseure davant la tele amb l'esperança que el dolor fos al més lleu i ràpid possible. La rapidesa era difícil d'aconseguir, perquè encara ningú ha estat prou assenyat per proposar que els partits no arribin al final si amb això s'escurça el patiment i el cansament de l'afició (afició, precisament, és el que fa falta per encarar una d'aquestes tardes d'escorxador). Pel que fa a la lleugeresa, ja veuen, ni això vam poder tenir: tres a zero és un resultat innecessari, tant com ho van ser els cinc gols del Camp Nou, perquè una cosa és perdre de manera previsible, i una altra el contumaz regodeo, com deia aquell personatge de Berlanga.

Per això, l'única alegria que vaig experimentar ahir va ser la de veure retirar-se del camp Sergio García il·lès, i amb uns minuts més per reposar i preparar-se convenientment per a la gesta que, estic convençut, liderarà dimarts que ve. Marcar-li un gol al València i que la porteria quedi a zero sí que és una opció possible, i arribar als quarts de final de la Copa del Rei seria un gran estímul per a la congregació blanc-i-blava, que, si ningú li dóna motius per al contrari, ja té assumit que a la Lliga aquest serà un altre d'aquells anys «de transició», una transició que sembla més llarga que la de Suárez i Felipe, i que no sabem cap on transita, malgrat que, il·lusionats compulsius com som, confiem que ens encamini cap a un futur de triomfs, alegria desfermada i celebracions com aquells banquets del final de les històries de l'Astèrix.