El símbol de la Casa Golferichs
Fa 25 anys que el moviment veïnal de Barcelona va aconseguir una de les seves victòries més rellevants: salvar de la piqueta el majestuós edifici modernista de la Casa Golferichs, obra de l'arquitecte Joan Rubió situat en una cantonada de l'Eixample i sobre la runa del qual la constructora Núñez i Navarro pretenia aixecar un edifici de vivendes. Pocs podien pensar en aquell 1989 que la laboriosa supervivència del Xalet, com popularment és coneguda la Casa Golferichs, i la seva conversió en centre públic desprès que l'ajuntament indemnitzés el constructor, acabaria constituint una doble fita: un brillant episodi de la història reivindicativa de les associacions veïnals dels anys 70 i, paradoxalment, l'inici d'una etapa de menys protagonisme veïnal davant els profunds i accelerats canvis polítics, sociològics i urbanístics que havia de patir la ciutat.
Un quart de segle després de la victòria Golferichs, les associacions de veïns es troben immerses en un procés de reinvenció que passa per superar la seva clàssica cultura reivindicativa de la transició i convertir-se en un motor, transversal i heterogeni, capaç d'aportar la seva experiència a les noves plataformes ciutadanes que emergeixen en molts barris davant problemes concrets derivats de la crisi (Nou Barris) o de la globalització turística (Barceloneta). Per no abaixar la guàrdia davant els formidables desafiaments presents, les organitzacions veïnals han d'adequar-se als temps. És un repte de tots.
