Al contraatac
'Je suis Houellebecq'
En una coincidència diabòlica, l'última novel·la de Michel Houellebecq, Submissió, va sortir a la venda just el mateix dia dels atemptats contra Charlie Hebdo. El món sencer ha fet un espòiler de l'argument, que s'ha reduït esquemàticament a una França del nostre futur immediat en què guanya les eleccions un partit islàmic anomenat Fraternitat Musulmana. El destí reservava altres casualitats fúnebres: el número de Charlie Hebdo que sortia aquell 7 de gener li dedicava la portada precisament a Houellebecq i, per acabar-ho d'adobar, en la matança terrorista va morir Bertrand Marim, un dels millors amics de l'escriptor. És difícil imaginar un encreuament tan sinistre entre la ficció i la realitat, i aquestes coincidències gairebé sobrenaturals expliquen per què la promoció d'Houellebecq s'ha anat narrant en paral·lel a la sort dels terroristes. Enmig de la crisi, no se sap si per antics comptes pendents, a Houellebecq li han plogut tota mena de crítiques descarnades, incloses les de l'oportunista Manuel Valls, que, per descomptat sense haver-se llegit el llibre, es va apuntar al club que li vol donar lliçons: «França no és Michel Houellebecq». En plena psicosi terrorista, sembla mentida que hi hagi qui encara trobi temps d'ocupar-se de l'escriptor i acusar-lo de tota mena de bestieses, com ara de ser islamòfob o afavorir el Front Nacional, dues mentides que es desmunten amb el simple exercici de llegir la seva esplèndida Submissió, de la qual tothom parla i pocs han llegit. I és que Houellebecq no ha escrit cap llibre racista per la senzilla raó que la seva novel·la inquietant i descarnada és una obra de ficció, i punt. Jutjar una faula com si fos un assaig és ignorar que una obra de creació no es pot llegir com si fos un telediari.
Un mirall davant del nas
Discutir les idees d'una novel·la i aïllar-les com si fossin una columna d'opinió és deambular en un terreny sòrdid que oscil·la entre la intolerància i l'analfabetisme: l'embolic va començar en el mateix moment en què Submissió va abandonar les seccions de cultura i va passar a les d'actualitat, creuant-se fatalment amb el destí dels germans Kouachi. Si molts d'aquests llestos que bescanten l'escriptor francès s'haguessin llegit el llibre, s'haurien adonat que és molt més que una simple paràbola sobre una eventual victòria electoral de l'islamisme i que en realitat és un mirall posat davant del nas de tots nosaltres. La patètica paradoxa és que el linxament analfabet a Houellebecq té lloc els dies en què mig món s'omple la boca amb cants hipòcrites a favor de la llibertat d'expressió. Abans d'abandonar París cap a un destí desconegut per fugir d'aquest soroll insuportable, Houellebecq va concedir una entrevista en què resumeix el credo de la seva obra: «Sense provocació no hi ha llibertat». Je suis Houellebecq.
