Buscant l'anticicló de Santa Elena

És obligat començar aquest article parlant d'un altre vaixell de la Barcelona World Race: l'Hugo Boss d'Alex Thomson i Pepe Ribes. El Gerard [Marín] i jo ens vam sentir tristos per la seva retirada. Sabem com costa arribar a la sortida d'una volta al món a vela. El nostre esport és així de cruel a vegades. El seu inici de regata havia estat espectacular: 15 dies sense abaixar la guàrdia ni un sol segon... M'hauria agradat veure les velocitats que arribarien a assolir al sud. Aquest duo prometia més rècords. Els trobarem a faltar.

Nosaltres, a bord del Gaes Centres Auditius seguim guanyant sud per contornejar el Santa Elena, l'equivalent a l'hemisferi sud al nostre televisiu anticicló de les Açores. És l'últim obstacle abans d'arribar als vents forts de l'oest que bufen a partir de la latitud 40º sud. No hi ha opcions tàctiques ni maniobres a curt termini. Aprofitem aquesta relativa monotonia per poder-nos refer d'una baixada de l'Atlàntic i el posterior pas de les calmes equatorials molt intensos.

Quan ja estem en el 18è dia de regata, estem satisfets amb la feina feta i complint l'objectiu fixat en la sortida: mantenir-nos en el grup davanter, sense deixar que els líders s'escapin i navegant en el mateix sistema meteorològic que ells per mantenir vives les nostres opcions. Sense perdre de vista que la regata tot just acabar de començar, que el més dur encara ha d'arribar i que s'ha d'anar etapa per etapa. De moment ja hem superat dos passos: el Mediterrani, amb el creuament de l'estret de Gibraltar, i l'Atlàntic nord, després de superar l'equador.

Va ser a l'Estret on vam passar la nit més tensa d'aquesta volta al món. A priori, per les condicions regnants, no semblava un pas especialment complicat, però molt poques milles abans d'afrontar-lo ens vam quedar a cegues: l'ordinador de navegació va deixar de funcionar i ens vam quedar sense posició GPS, sense cartes de navegació i, el més preocupant, sense posició de les altres embarcacions que travessen l'Estret en tots els seus sentits.

El vent va augmentar, com era d'esperar, a l'arribar a la part més angosta de l'Estret i el Gaes navegava ràpid. Va ser llavors quan ens vam trobar amb un camp de mines. Vam començar a col·lisionar amb objectes flotants. Un d'aquests impactes va fer saltar el fusible dels timons i ens vam quedar sense govern, de nit i enmig d'un intens trànsit marítim. Vam reaccionar ràpid i vam salvar la situació.

Notícies relacionades

Una perillosa escalada en espera de Trump

Estimar-se

El pas de l'equador, en canvi, va ser més agradable. Poc abans havíem aprofitat les calmes habituals en aquesta zona per reparar totes les avaries acumulades fins al moment. Un vent suau ens va ajudar a canviar d'hemisferi i, seguint la tradició, vam fer una ofrena al déu Neptú (vi, pernil i formatge) perquè els vents ens fossin propicis. Ens vam permetre també un més que merescut homenatge: vam menjar un dels liofilitzats preparats pel restaurant Les Cols -patates amb oli d'eucaliptus- que ens va deixar sense parla.

Ahir a la nit vaig localitzar la Creu del Sud. Ens acompanyarà a partir d'ara en les nits serenes. És curiós veure l'Óssa Major per popa... És la constel·lació que utilitzo habitualment per trobar l'estrella Polar a l'hemisferi nord, prolongant la part posterior del Carro cinc vegades. Però aquests dies, quan allargo la distància entre Dubhe i Merak, la línia desapareix sota l'horitzó, i és en aquell instant quan prens realment consciència d'estar-te desplaçant per un globus. L'estrella Polar es mantindrà invisible, amagada darrere de l'horitzó, durant unes quantes setmanes… ¡Esperem que siguin poques! Una salutació des del Gaes. (25º55'S 33º18'W).