Cant a la llibertat
Podríem començar plantejant-nos què seria del món sense poder dir allò que pensem amb total normalitat i sense temor a cap conseqüència per fer-ho. Com seríem les persones si per donar la nostra opinió haguéssim de passar filtres imposats per governs de dictadors, per santes inquisicions, per controls de censura o bé pel prejudici que la gent t'evoqui per estar ja sotmesos a aquelles tàctiques que diuen que 'al poble pa i circ'. Potser seríem més retrògrads, menys moderns potser, però el que no seríem és lliures. Seríem titelles amb nom i cognoms. Això pretén el gihadisme, que siguem titelles sotmesos a un Déu que per a ells assassina, tortura i venja a sang freda tot el que no tolera. Pretenen fer del món un territori regit només per les normes d'un Déu que per a ells no respecta, ni tolera, ni deixa ser lliures. Pretenen que siguem submisos, i si els critiquem, pretendran que siguem submisos sense cap. Van en contra de qualsevol que no els doni la seva benedicció, i aquesta vegada ho han fet contra la premsa, contra els companys de 'Charlie Hebdo', un setmanari satíric que ara han fet immortal i que seguirà denunciant per sempre la barbàrie del terrorisme, de la no tolerància, anteposant fins i tot la vida per la 'libérte'. Han intentat acabar amb 'Charlie' atacant el cor de la llibertat, prenent com a objectiu la redacció d'un diari lliure, plural i molt crític amb tot i tots, capaç de riure's de si mateixos i de tot el que els envolti, donant una lliçó d'una àlgida serietat mitjançant l'humor, un art intel·ligent que perdura per sempre, que és sa i que ens treu els colors sempre amb un somriure. Han intentat matar la llibertat perquè les nostres armes són llapis i bolígrafs, han intentat acabar amb la pluralitat per intentar atemorir-nos, han intentat matar el cant de la llibertat perquè tenen una ideologia que ens ha declarat la guerra.
Ens intenten matar perquè saben que la nostra única por és que ens prenguin la llibertat, perquè tot el nostre pes es mesura en paper i bolígraf, perquè els que estimem la informació i la premsa només entenem un periodisme lliure, sense lligams, sense pors. Perquè un periodisme que no és lliure i no aixeca els seus llapis no és un periodisme rigorós ni de qualitat.
Ja fa una setmana que la barbàrie es va apoderar de París, la vila de la llum, de la nit, de l'amor, aquella ciutat que reflecteix la grandesa, la bellesa i la modernitat d'un país com és la República francesa, una setmana que probablement hagi estat la més complicada per al poble francès des de fa molts, molts anys. Una setmana que ha deixat rastres com milions de persones en els carrers, milions de llàgrimes dipositades mitjançant flors davant la seu del nostre 'Charlie', o cartells en qualsevol part del món que indicaven que ara tots som 'Charlie'.
Notícies relacionadesD'aquí endavant hem d'aprendre la lliçó i fer un periodisme més crític, més lliure, més plural, un periodisme digne del segle en què estem, un periodisme que deixi anar riallades i llàgrimes, un periodisme que sobretot promogui la llibertat i la tolerància. Que el periodisme plural i ben utilitzat és la millor professió del món, que el periodisme és democràcia i llibertat, i no hi ha res més preat que la llibertat, res més vital que poder expressar-se amb llibertat, com ho fa l'humor, aquell art que serveix per buscar el punt ridícul de tot allò seriós; l'art que serveix per treure els colors de totes les incoherències que tenim en aquest món que considerem modern, però que després ens matem per pensar diferent; en definitiva l'art que serveix per fer-nos més lliures mitjançant la tolerància.
Perquè l'art en si, i l'art de l'humor, és això, la més pura llibertat d'expressió, no hi ha res més.
