L'Aran en la Catalunya sobirana
Aquest dimecres, el Parlament de Catalunya aprovarà la proposició de llei del règim especial d'Aran. Han hagut de passar molts i molts anys perquè l'Aran fos reconeguda com una realitat nacional diferenciada dins de Catalunya. L'Aran té una identitat pròpia que empelta amb el fet nacional occità mitjançant la varietat aranesa de l'occità. Com també ha passat a Catalunya, la fidelitat del poble aranès a la seva llengua, n'ha preservat la continuïtat però, també, l'ha convertida en la manifestació, junt amb el paisatge, de la identitat nacional de l'Aran.
L'Aran, doncs, és una realitat nacional viscuda, defensada i volguda, que des de fa segles està lligada a Catalunya. Hi ha estat unida en els moments bons i també en les èpoques dolentes, quan les dues realitats nacionals han estat trepitjades per l'Estat espanyol. En l'exposició de motius de la proposició de llei que s'aprovarà, els legisladors han volgut ressaltar aquest lligam de l'Aran amb Catalunya d'ençà de la segona meitat del segle XII. I tanmateix, el reconeixement de l'Aran com a realitat nacional des de la recuperació de la democràcia el 1978 no va ser realment tinguda en compte fins l'aprovació de l'Estatut d'autonomia de Catalunya del 2006, ja que l'anterior, el del 1979, només va disposar que s'estudiaria el règim que havia de tenir l'Aran en el marc del desplegament legislatiu de la Constitució i l'Estatut.
I això es va concretar en la Llei 16/1990 del 13 de juliol, que va activar el reconeixement del sistema institucional aranès, encarnat en els històrics terçons i en el Consell General de la Vall, i en disposà les competències. La mateixa llei va declarar, a més, l'oficialitat territorialitzada de la llengua pròpia i n'estimulà la normalització. De fet, se seguia l'esquema de la Constitució espanyola, que territorialitzava les llengües pròpies dels territoris de parla catalana, d'Euskal Herria i de Galícia sense oficialitza-la a tot l'Estat.
Amb l'Estatut del 2006, que va començar a posar les bases de la sobiranització de Catalunya, el reconeixement de la realitat nacional de l'Aran també va augmentar. El nou Estatut disposava que l'Aran havia de gaudir d'una particular atenció per mitjà d'un règim jurídic especial. Però és que, a més d'això, declarava oficial a Catalunya la llengua aranesa. El mandat estatutari era clar. A mesura que Catalunya avançava en la seva voluntat d'autogovern, calia sobiranitzar, també, l'Aran, que és una de les aspiracions més reivindicades pel nou aranesisme, estretament lligat al catalanisme.
L'aprovació de la Llei 35/2010, de l'1 d'octubre, que convertia l'occità, en la seva variant aranesa, en llengua oficial a tot Catalunya, va posar la primera pedra del reconeixement global de l'Aran com a realitat nacional pròpia. Amb l'aprovació de la proposició de Llei que es votarà aquest dimecres, el Parlament completarà el mandat estatutari amb relació al desplegament de la realitat aranesa. Com sempre he dit, el reconeixement de l'Aran es deu al catalanisme, perquè només en la Catalunya autònoma els aranesos han vist reconeguts els seus drets.
Notícies relacionadesLa pervivència de la singularitat de l'Aran, doncs, va lligada a l'avenir de Catalunya. Quan més sobirana és Catalunya, més autogovern i reconeixement tindrà l'Aran. Aquest és el repte que haurem d'afrontar des de l'endemà de l'aprovació de la nova llei. La Catalunya independent i sobirana que desitgen una bona part dels catalans haurà de tenir en compte la singularitat nacional del territori de l'Aran. Quan es parla de la diversitat sovint no es té em compte que molt abans que s'implantessin a Catalunya altres llengües, l'aranès ja formava part de l'imaginari català.
Celebrem ara aquesta nova fita en l'autogovern aranès. No serà l'última si Catalunya va més enllà. Llavors ja ho discutirem. De moment, però, potser estaria bé que el color bordeus de la bandera d'Aran es pogués veure en les institucions catalanes de més rellevància, al Parlament i al Palau de la Generalitat.
