La construcció del nou tauler polític
Elogi de la complexitat política
La pluralitat de veus i actors resulta imprescindible per superar els binomis reduccionistes
La nit de les passades eleccions europees, els analistes van coincidir que el bipartidisme havia mort. Des d'aleshores, les enquestes demoscòpiques confirmen aquell diagnòstic, tant a Catalunya com a Espanya, més enllà dels interessats judicis de part interessada. Davant les previsibles conseqüències d'aquest decés, a la pràctica, les elits polítiques i els seus portaveus sacerdotals s'afanyen a readequar el diagnòstic d'acord amb els ecosistemes binaris -PP-PSOE a Espanya, CiU-ERC a Catalunya- que reforcen l'actual repartiment de poder institucional. En aquest sentit, PP i PSOE, però, com dic, també CiU i ERC, pacten polítiques públiques de promíscua i vergonyosa complicitat. Un exemple és el del PSOE, de vella ànima republicana, que per «accidentalisme» -Felipe González dixit- defensa amb ardor les virtuts de la monarquia juntament amb el PP, com un sol súbdit. A Catalunya, teatralitzacions a part per exigències de mercat, Mas i Junqueras reforcen l'eix nacional com a mare de tots els eixos de debat sociopolític i fan fora de l'agenda qualsevol reivindicació que enterboleixi un procés en què només les seves respectives ofertes tenen possibilitats de guanyar.
Però allà i aquí, factors i actors inèdits fins ara entren en escena--sobretot per l'esquerra-- des de l'anomenada societat civil i els moviments ciutadans. I no és mal símptoma. La cristal·lització política de la complexitat reforça la cohesió social i ha d'afegir estabilitat institucional. La representació política d'aquesta complexitat en una societat postindustrial i postmoderna, i en bona mesura postnacional, és obligatòria si no volem convertir les institucions en zombis fora de temps i lloc, segons la nomenclatura del tristament desaparegut Ulrick Beck.
Té raó David Fernàndez, per exemple, quan subratlla l'evidència que «la pluralitat i la riquesa de la societat no tenen lloc en cap llista única». Ben mirat, el camí cap a la complexitat política no és cap novetat, encara que ses senyories així ho vulguin. La volatilitat i la fragmentació electoral s'observa des de fa moltes legislatures en tots els països desenvolupats, incloent-hi Espanya i Catalunya. Només lleis electorals periclitades i sistemes de representació caducs sostenen una arquitectura institucional del tot corcada, simple simulacre polític al servei dels duopolis. Com vam aprendre d'Edgar Morin i Niklas Luhman, la complexitat i la rapidesa del canvi social són ara com ara les característiques essencials d'un entorn cada dia més heterogeni. Els últims sondejos assenyalen un esclat del sistema de representació partidista a Catalunya i confirmen les disquisicions de Morin i Luhman.
Malgrat tot plegat, l'establishment -català i espanyol- continua amb les seves lents reduccionistes i la defensa numantina de representacions parlamentàries maniquees pròpies d'un món en blanc i negre que s'esvaeix. Representacions, en veritat, de matriu més aviat ètico-religiosa que política, ja que condensen les opcions binàries en les categories abstractes del bé i del mal. Una distinció que ja va denunciar Gregory Bateson a la seva anàlisi del doble vincle: un dilema equívoc, ja que les opcions binàries no solen ser alternatives sinó complementàries. Els partits majoritaris juguen a enfortir el simulacre de xoc radical en qüestions epidèrmiques però van de la mà en temes rellevants per al manteniment de les seves posicions de privilegi en un mercat intervingut per ells mateixos.
El reduccionisme de la realitat política en clau dual, en la meva opinió, segresta el debat sobre la societat realment existent i intenta exorcitzar les formes d'intervenció política que qüestionen el vell ecosistema de poders compartits, tant en públic com en la intimitat. Però la nova política, com l'obstinada aritmètica, s'imposa per impregnació social. Sense cap dubte, la liberalització del mercat polític imposat per just dret electoral i el consegüent augment de la competència són requisits previs imprescindibles per a la millora de la representativitat social i l'eficàcia de les polítiques públiques, tant en els seus eixos nacional com social.
Benvinguda sigui, doncs, la desinfectant pluralitat de veus i d'actors que anuncien Guanyem, la CUP o Podem tant a Catalunya com a Espanya. Opcions imprescindibles, com dic, per superar binomis reduccionistes i enganyosos dobles vincles. Com a mínim, la complexitat complica les xarxes d'influència que tant de rendiment han aportat als esquemes i poders establerts, matisa els mandarinats intel·lectuals i mediàtics que els legitimen i erosiona negocis compartits. Com a preludi del nou món que ens espera, no és poca cosa.
