Anàlisi
Filmar per canviar el món
Després del triomf de la Revolució soviètica, el 1917, Lenin va declarar que de totes les arts, el cinema era la més important. Des d'aleshores, l'invent dels Lumière ha estat un privilegiat testimoni de la història, un instrument amb el qual fins i tot hi ha qui ha pretès canviar el món. Des de fa una setmana, el documental Ciutat morta ocupa un paper important en les seqüeles dels fets del 4 de febrer de 2006 que van derivar en la greu agressió soferta per un policia municipal i en el suïcidi d'una de les encausades. Curiosament, però, les repercussions de al pel·lícula no es deriven tant de la seva existència o de la seva estrena en una sala ocupada el 2013 com de la seva recent emissió en el prime time d'una televisió pública amb una audiència de més de mig milió d'espectadors.
Un segle després de les profètiques paraules de Lenin, ara el que compta és el públic, no les pel·lícules. Cinc dies després de l'emissió de Ciutat morta, TVC prosseguia la polèmica amb un debat en què de la pel·lícula amb prou feines en quedava una escena descartada i, en canvi, destacava la participació d'institucions i entitats que ni tan sols hi havien aparegut. La realitat sempre supera la ficció i un film, encara que sigui documental, no deixa d'estar subjecte a les subjectivitats i les manipulacions. Quan, ara fa uns anys, Joaquim Jordà va rodar De nens sobre les repercussions polítiques d'un cas de pedofília al Raval, el seu primer projecte incloïa escenes de pel·lícules de ficció sobre la manipulació de la informació. Aquest és el terreny en què es mou el cine.
Notícies relacionadesEl debat no és pas nou i va sorgir, amb tota la seva força, el maig del 68. Jean-Luc Godard diferenciava llavors entre els «films polítics» i «filmar políticament». Entre els primers hi incloïa, despectivament, cineastes com Costa-Gavras o el recentment desaparegut Francesco Rosi. La seva alternativa eren els ciné-tracks filmats en barricades i fàbriques ocupades. Amb el temps, però, els directors de Z o Salvatore Giuliano han sobreviscut amb molta més consistència que els efímers aldarulls godardians, desdenyats per la classe obrera a la qual estaven destinades. El propi cinema soviètic va estar viu mentre va ser revolucionari en la seva forma. Quan Stalin va imposar el «realisme socialista», la Revolució va donar pas a plumbis melodrames en què, com deia l'acudit, noi coneix noia, es casen i tenen un tractor.
Fa molts anys que el cine ha perdut la capacitat d'incidència social de què va gaudir als anys 60 i 70, quan tractava de tu a tu altres formes d'expressió artística. En els últims temps ha tornat a ser l'espectacle de fira del qual procedeixen els seus orígens. És per això que la repercussió ciutadana de Ciutat morta constitueix una excepció i un motiu de reflexió. Una reflexió al voltant del paper del cinema en la comunicació de masses, que, al segle XXI, passa pel poder de difusió d'una televisió pública i el seu efecte multiplicador per les xarxes socials.
