Eleccions clau per al futur europeu
Syriza, l'alternativa assenyada
Els mercats entenen que una reestructuració ordenada del deute grec és el més raonable
La democràcia a Atenes va néixer amb el que es va anomenar la seisachtheia, l'alleujament de les càrregues. Es van perdonar els deutes, es van establir límits sobre l'acumulació de la propietat i es van derogar les lleis draconianes. La precondició per a l'avanç de la democràcia va ser acabar amb la relació desequilibrada i corrosiva entre creditor i deutor. La història sembla que es repeteix. Aquest diumenge se celebraran eleccions a Grècia. La pedra angular de la campanya serà el fet -àmpliament reconegut pels economistes ortodoxos- que el deute públic grec és insostenible. La qüestió principal és què es pot fer davant d'aquesta situació.
Fins ara s'ha negat la realitat propugnant la ficció que el deute grec era assumible en la seva totalitat. Aquesta premissa anumèrica ha servit per justificar una bateria de polítiques antisocials i contraproduents. Grècia ha estat el laboratori de l'austeritat més extrema a Europa. El dolor ha estat innecessari. Ni s'ha aconseguit reduir el volum del deute, objectiu principal. Els extremistes que són els responsables d'aquesta situació es diuen la Troica, i han tingut la complicitat d'una bateria de polítics grecs.
De fet, i malgrat el seu nom, els actuals moderats són Syriza, la Coalició de l'Esquerra Radical. Syriza ni proposa una sortida de l'euro ni una quitació unilateral, però sí una reestructuració d'aquest deute grec insostenible. Lluny de proposar una ruptura, la seva aposta és pel diàleg, la negociació i el pacte.
És possible i necessari contrastar aquesta resposta equànime amb els últims intents de fer xantatge als grecs perquè segueixin acceptant un règim d'austeritat a ultrança. Encara que s'hagi insinuat que es podria forçar Grècia a sortir de la zona euro, la coacció dels mercats financers està canviant de bàndol. Els mercats entenen que una reestructuració ordenada del deute és més assenyada que una divisió catastròfica de la zona euro.
L'excessiva càrrega del deute representa una sèrie d'obligacions fossilitzades que bloquegen la recuperació. En lloc del creixement dinàmic, l'acumulació comença a prendre la seva forma més primitiva, a través de la despossessió. Una ironia històrica seria que una victòria de Syriza, a més de marcar un punt d'inflexió en la crisi, també podria marcar un punt d'inflexió per a la recuperació del capitalisme europeu. Però no seria perquè no n'hi hagi precedents. Syriza actualment ocupa un espai que certs partits de la socialdemocràcia van abandonar i que no ho haurien d'haver fet. Els seus reptes, els de Syriza, seran semblants als dels altres partits progressistes que governen en paral·lel. Això es deu en gran part al fet que cap país pot canviar les regles de joc a Europa de forma unilateral. Es pot estar al govern però no al poder; sobretot quan es representa un país deutor dins del marc de la zona euro. Les institucions poden servir de palanca, però els obstacles (que en són molts) són molt difícils de moure. Per això és tan important un suport popular aclaparador.
Notícies relacionadesLa crisi de l'euro ha deixat clar per qui toquen les campanes. Igual que podem detectar com a Espanya es restringeixen els drets socials de forma encadenada -primer s'ataquen els immigrants, després els joves, etcètera- també es pot observar aquesta dinàmica a Europa. El sofriment al qual s'ha obligat Grècia a patir també s'ha exportat. La solidaritat amb Grècia no és només una qüestió de principis; a sobre és el que convé més. Progressistes de tots els colors haurien d'estar desitjant l'èxit de Syriza. I encara que Syriza podrà fer de punta de llança, també necessitarà aliats als governs del continent, començant pels socialdemòcrates als quals busca suplantar. Una victòria seva evidenciarà el que ha estat la principal deficiència dels partits d'esquerra en la crisi: absència d'una estratègia europea conjunta. S'ha donat prioritat a les anàlisis nacionals i respostes nacionalistes facilitant una decepció darrere l'altra.
El repte immediat ja no es limita a crear majories progressistes en un sol país. Ni es tracta d'una aliança dels països del sud: aliança del sud ja n'hi ha quan Rajoy fa campanya amb el primer ministre Samaràs a Grècia. Fa falta crear una majoria progressista al voltant d'Europa. L'alleujament de les càrregues seria un bon punt de convergència per a aquest propòsit. Un gran acord europeu sobre el deute oferiria una oportunitat per treure's de sobre gran part del sufocant llast del passat i tornar a començar. Europa necessita una segona seisachtheia a partir de Grècia per a la seva recuperació econòmica. Però, sobretot, perquè és la precondició per a la democratització de la UE.
