Experiment al laboratori del Iemen

Els successos del Iemen resulten difícils d'entendre fins i tot per als seus habitants. Però la clarificació d'alguns conceptes i un breu esbós del moment històric poden ajudar a concedir a aquest país la destacada importància que té per al conjunt del món àrab.

D'entrada, s'ha de tenir en compte que els huzites que han ocupat la capital del país i han forçat la caiguda del president de la república no són una ètnia ni una confessió religiosa. El nom els ve de ser seguidors de Hussein al-Huzi, que cap als anys 90 era líder espiritual d'un grup denominat Joventut Creient i parlamentari d'un partit religiós menor, el

Hizb al-Haq. Per tant, el dels huzites és un fenomen molt característicament iemenita, ja que estan units per consideracions de lleialtat partidista en un país que agrupa la principal concentració de tribus del món, amb un dret consuetudinari comú (l'urf) i amb una llarga tradició d'oposició armada al poder.

Ara bé, Hussein al-Huzi era un zaidita, és a dir, un xiïta. El zaidisme és una escissió confessional de l'islam xiïta. El Iemen agrupa el percentatge més elevat de zaidites del món, que es concentren a les terres altes del nord. Des del segle IX, els zaidites van ostentar el poder al Iemen a través dels imams sada, és a dir, els descendents del Profeta per la branca dels seus néts Hussein i Hassan. Quan el Iemen es va convertir en un Estat plenament sobirà el 1918, va passar a ser una monarquia, i així va continuar fins a la guerra civil del 1962 al 1970, que va acabar amb la instauració de la república.

Aquella contesa va ser una verdadera guerra civil àrab, perquè va enfrontar el nasserisme egipci, de caràcter laic, i el monarquisme saudita, de marcades arrels religioses. Així, l'oblidat Iemen tornava a ser un laboratori del món àrab, pel fet que va anticipar un enfrontament polític que es va tornar a repetir en dècades successives per tot el Pròxim Orient -la primavera àrab també va tenir aquest component- i que avui podria estar tenint lloc al país. El règim sorgit de la guerra civil va passar anys intentat estabilitzar el que es podria denominar república de les tribus, en què el president laic substituïa el príncep i la seva legitimació religiosa. El president Saleh -per cert, un zaidita- va semblar aconseguir-ho, però a costa d'acabar convertit en un autòcrata que va arrasar la primavera àrab.

Però el que avui succeeix al Iemen ja té poc a veure amb aquelles revoltes que van aconseguir fer fora Saleh però van portar al poder el president Hadi -ni fort ni carismàtic- i sí que té relació amb la creixent expansió d'Al-Qaida al sud i el centre del país des de la primavera. Ni els atacs selectius amb drones portats a terme pels Estats Units -que a més acostumen a causar baixes civils-,

ni el descompost Exèrcit iemenita ni les tribus han aconseguit detenir les milícies gihadistes. En canvi, els huzites, molt cohesionats i bregats per la guerra civil que mantenen contra el Govern des de l'any 2004, sí que s'han convertit en un dur adversari d'Al-Qaida i l'islamisme integrista d'alguns sunnites.

Per tant, al Iemen no s'està lliurant una guerra civil entre xiïtes i sunnites, sinó el que podria ser la recuperació del poder polític per part dels zaidites a l'ocupar l'espai deixat per una república que ha entrat en coma.

¿Això significa que la monarquia zaidita podria tornar? És possible aquesta possibilitat. ¿Això vindria afavorit o recolzat des de Teheran, com s'acostuma a rumorejar al Iemen? També podria ser, encara que des del 2004 no s'ha pogut provar mai, que els iranians o Hezbol·lah proveïssin els huzites. Però sí que està comprovat que els iemenites repliquen moltes vegades els terratrèmols viscuts en altres regions del Pròxim Orient i hi interactuen amb la seva particular aportació.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La guerra dels huzites va començar al mateix temps que a l'Iraq sorgia la insurgència gihadista que va acabar enfrontada als xiïtes. Avui, mentre Washington i Teheran fan front comú -encara que sigui a l'estil junts sense barrejar-se- contra l'expansió de l'Estat Islàmic a l'Iraq i Síria, els huzites xiïtes diuen que planten cara a Al-Qaida al Iemen. Això pot fer pensar que Wa­shington els deixa fer, cosa que no seria il·lògica. Altres veus argumenten que els huzites només volen controlar les regions petrolíferes, especialment el Marib, en un moment en què el Iemen sembla descompondre's i al sud la coalició Al-Hirak treballa per aconseguir una nova secessió. Que seria recolzada pels països del Golf i l'Aràbia Saudita, ferms adversaris dels huzites. També es rumoreja que l'expresident Saleh intenta tornar al poder de la mà dels huzites. Tot això, lligat a la mort del monarca saudita Abdul·là bin abdul-Aziz, fa suposar que la Península Aràbiga viu moments decisius.

Professor d'Història Contemporània de la UAB i coordinador d'Eurasian Hub. Coautor del llibre 'Yemen: la clave olvidada del mundo árabe, 1911-2011' (Alianza, 2014).