Al contraatac
Entusiasme suflé
Tot el que puja baixa. És pura gravetat, no hi ha secret ni presumpció, encara que la qüestió consisteix en la velocitat de la caiguda. L'entusiasme desmesurat sembla comprar totes les butlletes per descendir en una accentuada vertical. Encara que alguns insisteixin que la màgia no existeix, que és pura fantasia, els cops d'efecte poderosos poden provocar l'energia primigènia tan necessària per a qualsevol gran gesta.
No puc negar la contagiosa emoció pel canvi que promulga Tsipras amb la seva victòria a Grècia a l'Europa més desunida. Diumenge passat em van rondar mítiques frases per a la història: «I have a dream», de Martin Luther King, «Give me liberty or give me death», de Patrick Henry, un dels pares fundadors dels Estats Units, o el popular i arxiconegut «Yes, we can», de Barack Obama. Són moltes les frases que s'han dignificat amb un punt i a part en la història, que han omplert pàgines i llàgrimes d'entusiasme, que han sabut connectar amb el poble. Totes pronunciades per líders incòmodes que van saber traslladar els anhels del poble a l'escena de poder. Alguns, com Obama, han quedat desdibuixats i fins i tot devorats pel miratge del que havia de ser i no ha estat. Insisteixen en l'anomenat efecte suflé, que al cap de poc perd tot el seu volum i consistència i queda reduït a una massa enganxosa gens apetitosa per consumir.
Notícies relacionadesEl líder de Syriza i nou primer ministre grec parla de recuperar la dignitat d'un país i de tornar a posar la justícia i la democràcia al sol. Grècia ha pujat a l'onada de l'esperança, del canvi per deixar enrere la fam i la desesperació. Són molts els grecs que, com la senyora Katsulis, estan cansats de passar la nit sobre matalassos freds i que des de diumenge passat somien amb un futur millor. Les boques obertes a l'esperança topen amb discursos encoratjadors de la por.
Un sistema caduc
¿Por al canvi o a la nostra pròpia llum, com deia Mandela? Tsipras viu a la cresta de l'entusiasme, està en la pujada vertical, i potser acabarà ben aviat desinflant-se, però auguro que haurà servit per remoure les tripes d'un sistema caduc i immobilista que necessita revisió. No hi ha res que sigui tan pervers com fer explotar un globus o una bombolla de sabó davant de l'extasiada cara d'un infant. Queda molt per recórrer, negociar i moderar en aquest nou camí que alguns han decidit emprendre contra la protectora i protegida austeritat. Hi ha qui no es conforma a rebre les gràcies del seu president a les portes de casa seva i no per això s'apunta a les ruletes russes del populisme. Tot el que puja baixa. ¡És cert! Però tampoc és necessari baixar-ho a cops de martell. Sempre ens quedarà menjar-nos el suflé i esperar a veure com va la digestió, ¿no?
