Una metàfora político-comercial
S'arreglen coses
Els ciutadans agrairien que els polítics resolguessin els problemes en lloc de crear-los
En un d'aquells carrers estrets que uneixen Muntaner i Mandri hi ha un comerç que em fascina. Descriure què és el que s'hi ven no és fàcil. El seu assortiment és immens. No és una botiga de vetes i fils
Em recorda les botigues que fa cinquanta o més anys s'encarregaven de proveir els habitants dels nostres petits pobles dels objectes d'ús domèstic de primera necessitat. Basars, solien dir-se. La diferència és que la descrita està en una gran ciutat del segle XXI on qualsevol establiment té el seu aparadorista i l'electrònica s'encarrega de controlar totes les entrades i sortides de mercaderies. Les nostres autoritats municipals haurien de declarar-la espècie protegida, perquè també en el comerç la diversitat és un bé social.
Hi ha un altre motiu més rellevant de la meva fascinada curiositat. En el tros de paret que dóna al carrer, al costat de l'aparador, figura un cartell escrit a mà, una mica descolorit per les inclemències del temps, amb aquest breu missatge: «S'arreglen coses». No sé si el seu autor és conscient de la magnitud d'una afirmació com aquesta. Segons el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) cosa «és tot allò que existeix o és concebut d'existir com una entitat separada, sia corpòria o espiritual, real o abstracta». Déu n'hi do. Si prenguéssim al peu de la lletra l'anunci, aquesta botiga és omnipotent i hi haurien d'anar tant qui té feta malbé la torradora de pa o el rellotge despertador com qui, segons diu la copla, té el cor partío. I, per descomptat, els senyors Mas i Junqueras haurien de formar part de la seva clientela i demanar una visita conjunta per veure si d'una vegada troben la fórmula per desencallar el denominat procés sobiranista.
És clar que el que sembla impossible és que arregli una cosa i la seva contrària. Perquè només de sortir-ne els dos polítics independentistes esmentats, curades les seves desavinences i a punt de cridar a les urnes, entrarien veloços a l'establiment la senyora Sánchez Camacho i el seu escuder Millo perquè els arreglessin el despropòsit que, segons ells, seria una consulta amb un resultat que podria condemnar aquests insensats catalans a uns mals inimaginables. I no diguem les cues que formarien els centenars de polítics i similars que estan a l'espera d'asseure's al banc dels acusats per suposades irregularitats per sol·licitar que els resolguessin les seves coses a canvi d'uns honoraris segurament inferiors als que perceben els seus lletrats defensors. El problema seria l'aglomeració de curiosos que hi anirien per contemplar en directe famosos com Urdangarin o la Pantoja. La Guàrdia Urbana tindria problemes per mantenir l'ordre i el trànsit en un carrer que, ja ho he dit, és estret.
En una segona accepció, sempre segons l'IEC, una cosa és un «objecte inanimat per oposició a ésser vivent». Ara sembla que l'anunci només admet els que portin un objecte material a la mà, com la torradora o el despertador abans referits. ¿I un automòbil? Que és una cosa ningú ho posa en dubte però, per descomptat, per la porta d'aquest establiment no hi cap. Fins i tot amb aquesta segona accepció, potser el missatge hauria de concretar més a què es refereix el terme cosa en el seu temptador anunci per no provocar desenganys.
Però als ciutadans sí que ens encantaria que als edificis que alberguen institucions politicoadministratives, com ministeris, conselleries
