ANÀLISI
Bo, bonic i baratíssim
Ahir es van conèixer les dades de l'atur registrat, és a dir, la quantitat total de persones inscrites a les oficines d'ocupació. Són dades mensuals que trimestralment coincideixen amb pocs dies de diferència amb les de l'Enquesta de Població Activa (EPA). Aquestes últimes expliquen millor la situació del mercat de treball en el seu conjunt, és a dir, tant la de l'ocupació com la de la desocupació. Després de set anys de crisi econòmica i laboral, una taxa de cobertura de desocupació (percentatge de desocupats que cobren prestació) per sota del 60% i sent la majoria de persones sense feina desocupades de llarga durada (més d'un any), cal contextualitzar la significació de la xifra de persones inscrites a les oficines d'ocupació.
Atesa la situació i la preocupació per l'estat del mercat de treball, és comprensible l'interès per totes les dades que apareixen periòdicament. Però el risc d'anar darrere de cada xifra que es publica és perdre de vista la perspectiva global: tots darrere de la pilota ens hem perdut de què va aquest partit. Així, la comprensible preocupació pel problema de la quantitat de llocs de treball (en forma de desocupació) ha restat interès, i fins i tot ha arribat a justificar, el de la qualitat d'aquesta ocupació.
La relació entre la quantitat i la qualitat (precarietat) del treball és avui més que evident: reducció de la durada mitjana dels contractes (de gairebé 80 dies a l'inici de la crisi, a poc més de 50); augment del treball a temps parcial (clarament per constricció i no per convicció de la persona contractada); més diferències entre els salaris més baixos i els més alts (amb un clar augment de les persones que cobren menys) i un salari mínim interprofessional que ha passat de ser una xifra de referència de prestacions socials a la que molta gent veu a la seva nòmina.
És comprensible que ens preguntem per la raó de ser, la necessitat, d'aquest esforç col·lectiu en forma d'ajust en les condicions de treball, especialment en els salaris. Durant els primers anys de la crisi, Olivier Blanchard, actual economista en cap del Fons Monetari Internacional, ja va plantejar per a Espanya una devaluació interna del 20% que, principalment, havia de ser portada a terme reduint els costos de mà d'obra.
Certament hem fet els deures, potser massa bé. En la memòria anual del 2013 del Consell Econòmic i Social (òrgan consultiu del Govern amb representació de sindicats i patronals), s'apuntava el fet que els ajustos en els salaris no s'han traslladat en la seva totalitat en els preus de venda, cosa que ha fet que reverteixi en un increment dels marges de beneficis empresarials. En aquest context, el pacte salarial entre patronals i sindicats té tant una mirada de confiança en el futur econòmic, com la virtut d'un repartiment més just de costos (i beneficis).
Benvingut sigui, doncs, l'augment, encara que aquest s'apliqui sobre salaris minimitzats. En paraules d'una persona amb molts anys d'experiència en la selecció de personal, les empreses donen per fet que volen contractar bo, bonic i baratíssim.
