Catalunya necessita el seu acord d'Edimburg
A Edimburg s'han firmat diversos tractats importants, com correspon a la capital d'un regne. El primer que es coneix data del 1328 i segellava la pau entre Anglaterra i Escòcia. Se'l coneix com el Tractat d'Edimburg-Northampton i el va firmar Robert I d'Escòcia. No tots aquests acords han estat exitosos. Potser el més frustrant és el que van firmar els líders de la UE el 1992. Tot el circ ambulant del Parlament Europeu de Brussel·les i Estrasburg, que ens costa uns 130 milions d'euros anuals, està consagrat al Tractat d'Edimburg.
Això em porta al que potser és el més important de tots: el 15 d'octubre del 2012, el primer ministre britànic i l'escocès van firmar l'Acord d'Edimburg, que donava via lliure al referèndum d'independència d'Escòcia. Les negociacions no van ser ni senzilles ni ràpides. El primer ministre escocès tenia una posició negociadora de partida molt clara: «Devem als ciutadans escocesos [un referèndum] que sigui just, legal i decisiu...». Al culminar les negociacions, els dos governs havien decidit acatar i considerar vinculant el resultat del referèndum, i per aquest motiu el Parlament de Westminster va aprovar la legislació corresponent.
L'acord incloïa els temes clau: les paperetes tindrien una única pregunta que es podria respondre amb un simple sí/no; el cens s'ampliaria per incloure les persones de 16 i 17 anys per primera vegada; la campanya del referèndum tindria límits de despesa, i, segurament el més important de tots, les dues parts van acordar «respectar el resultat». És fàcil donar l'Acord d'Edimburg per fet, afirmar que el Govern britànic havia de pactar amb el d'Escòcia després del resultat extraordinari de les eleccions escoceses i dir que un referèndum vinculant era inevitable. Però és evident que no era inevitable. Només cal mirar Catalunya i Espanya per veure com pot gestionar de malament un govern una situació d'aquest tipus.
Notícies relacionadesAl president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, se l'ha acusat formalment de delictes que van des de la desobediència i la prevaricació fins a la malversació de fons públics per haver organitzat recentment un «procés participatiu popular». Si se'l declara culpable, en teoria li poden caure 10 anys de presó. Convé recordar que el Govern català va impulsar un procés participatiu perquè el Tribunal Constitucional espanyol li havia prohibit específicament convocar un referèndum. El Tribunal Constitucional espanyol també va prohibir que els funcionaris catalans s'impliquessin en la consulta, la utilització d'edificis públics com a col·legis electorals, l'ús del cens i fins i tot l'ús de les urnes existents. Costen d'imaginar obstacles més grans per a la realització de qualsevol consulta.
Les prediccions
No és clar com es resoldrà la qüestió catalana. Alguns prediuen que l'actual Govern espanyol caurà en la pròxima cita electoral i que el nus es desfarà. Potser. Altres diuen que fer eleccions plebiscitàries a Catalunya i una declaració unilateral d'independència és la solució. Potser. La meva sensació és que la qüestió només es resoldrà quan els polítics de Barcelona i Madrid s'asseguin en la mateixa taula i siguin capaços de construir el seu propi Acord d'Edimburg.
